Llirentrecards: La roca i el pinyó mironians (III)

L’essència primordial de la persona de Joan Miró –aquella quantitat de matèria viva sensible individualitzada, que la filosofia clàssica sempre ha considerat el qualificatiu bàsic de la persona– és la simplicitat natural: no hi ha res més que la terra, l’aigua, l’aire i el foc, i el subjecte, l’individu, la persona (l’ànima, ens han acostumat a dir certes cultures) que es possessiona de tot el que el mou i commou. Amb un afegitó, no ho hem d’oblidar, que hi ha altres individus sofrents que necessiten cura i atenció especial, altrament allò bàsic no podria arribar a ser percebut en la seva innocència natural primigènia. Aquesta hipòtesi, la natura mateixa l’ha plantat davant l’entrada de la seva fundació, la de Joan Miró, a Barcelona. En enjardinar el tros de pendent de la muntanya de Montjuïc concedit pel municipi per a la instal·lació de l’espai Miró, s’aportaren unes quantes roques per obtenir la imatge d’un culte jardí –tal com volia Forestier– entre natural i feréstec. Acabat el projecte i oberta al públic la fundació, un bon dia un pinyó voladís s’entaforà en una petitíssima fissura del costat d’una de les roques esquistoses allí disposades. Al cap d’un temps, d’aquella fissura sorgí un petit arbret que ningú es va cuidar d’arrancar. Però que amb el pas del temps, i extraient la llavor del pinyó, el nodriment de les pròpies aportacions minerals de la roca, l’aigua i el vent pertinents i naturals, l’arbret es va anar desenvolupant fins que, deu fer uns tres anys, havent-se fet gros i fort, l’arbre acabà esberlant la roca i implantant-se ben bé en aquell suport. Avui el pi creix ufanós, engruixit, filiforme i tortuós, cert, però segur, com la mateixa convicció d’en Miró en la seva pròpia obra. Jo, curiós dels detalls i dels conjunts que acaben conformant tant els fets naturals com els socials, d’antuvi em va cridar l’atenció aquell brot, aquell plançó que sorgia d’una impossible roca, mostrant, tanmateix, energia i sensibilitat vital. Empès per les indicacions d’en Miró mateix, que diu que és la natura la que ho provoca i ho desenvolupa tot a sa guisa i segons possibilitats, energies i contingències socials, un bon dia li vaig comentar el fet. Em va respondre que el que s’arrela és perquè ha trobat la seva deu nodridora i impulsora. Ho vaig comprendre tot seguit i em vaig convèncer que ni a l’artista ni a la natura els cal res més: pouar la vida creadora on és possible atès que l’expressió es mostrarà amb el pas del temps. Ha succeït així: el plançó ha esberlat la roca, s’ha fet ufanós seguint no les dreceres de la verticalitat natural, sinó aquelles que li permetessin els esforços constants per subsistir, extraient de la roca les substàncies adients per a cada necessitat i segons ocasió. Aquesta força que permet Miró veure el que anomenem realitat, el que ningú veu però que quan ell mostra tothom hi està d’acord i ho celebra. Aquí no val la còpia, només és vàlida la creació activa: exactament l’obra de Miró, la llavor inicial i la força de desenvolupar-se segons permet l’entorn natural i el social. El plançó ha crescut just al camí d’entrada de la fundació. Saludem-lo i, ferms, avancem cap a la constant creativitat de l’artista homenatjat. A la imatge, arbre damunt d’una roca. Entrada Fundació Joan Miró de Barcelona.