"Pànic col·lectiu": Vuitena edició de la Biennal de Jafre

En un peculiar poble empordanès de 6,72 km² i 386 habitants té lloc cada dos anys la que diuen que és la biennal més petita del món. I ja ho sabem: “Al pot petit hi ha la bona confitura (i el millor verí).” Iniciativa de l’artista argentí resident a Londres Mario Flecha i Carolina Grau, la Biennal de Jafre arriba a la vuitena edició. Amb caràcter de festa major expandida, sopar popular inclòs, aquesta peculiar trobada amaga en alguns racons del poble sorpreses en forma de vídeo, àudio, fotografia, instal·lació, pintura... Enguany, els comissaris Camila Canellas, Miha Colner, Inés Jover, Cuauhtémoc Medina, David G. Torres i Daniel Teruggi han escollit les obres d’una vintena d’artistes (Xavier Aballí, Jonathan Allen, Jaka Babnik, Sylvie Blocher, Brunela Curcio, Osama Dawood, Olivia Flecha, Lucy Heyward, Enrique Jezik, Viviana Lombardi, Javier Luján, Maha Maamoun, Teresa Margolles, Teatro Rojo, Antonio Ortega, John Plowman, Younès Rahmoun, Mario Santamaría, Marc Serra, Daniel Teruggi i Nicolás Buenaventura) que exploren la por i els mecanismes que l’animen. La por és d’un mateix. El terror, de tots, s’escolta a Cita a cegues, peça sonora de Viviana Lombardi. Un carrer més amunt, trobem Trepanacions (Sons de la morgue), de l’artista mexicana Teresa Margolles, obra que ens endinsa en les intimitats d’un dipòsit de cadàvers per fer-nos testimonis auditius de la perforació d’un cos inert. No cal anar gaire lluny ni en l’espai ni en el temps per trobar testimonis de les atrocitats comeses en nom d’un ideal. Jonathan Allen, Maha Maamoun i Osama Dawod examinen l’eficàcia de la por com a instrument polític de control. A Twenty First Century Silks, vídeo monocanal hipnòtic per la seva senzillesa i austeritat, Allen desplega banderes amb icones populars i idees abstractes que revelen els temors de la nostra societat: la guerra, Mickey Mouse, la fe, els diners, les armes, la llei... L’horror és Medusa. La barbàrie és tan potent que cega. Per això, l’argentí Enrique Jezik aborda la capacitat de destrucció humana des de la metàfora i el símbol. Al vídeo Desmonte, una casa és derruïda per tres excavadores en tan sols una hora. O el suggestiu readymade Una bossa de brides usades subjectades per una brida, d’Antonio Ortega. Agressió velada on aquest eficaç objecte d’immobilització s’entortolliga en una cantonada creant un embolic sense sentit. Les fotografies de Jaka Babnik capturen les paradoxes visuals que apareixen espontàniament en el paisatge quotidià. Treball topogràfic de Bernd&Hilla Becher, retrata espais urbans caòtics mancats de sentit que han perdut la seva funció original (si és que mai la van tenir), imatges absurdes que fan que ens preguntem Why so Serious? Certament, les adversitats és millor prendre-se-les amb (bon) humor. “L’humor és el procés que permet fer un pas a un costat de la realitat quan aquesta es torna massa angoixant”, creia André Breton. Per això, Marc Serra, artista que tendeix a l’obra metaconceptual de caràcter multimèdia, presenta en aquesta ocasió una pintura offline –com el mateix artista l’anomena– realitzada on demand pel seu pare, pintor hiperrealista autodidacte a partir d’un famós meme. A Batman Would Have Kicked You el superheroi quiròpter etziba mentre ens bufeteja: “Ets artista conceptual perquè no saps dibujixar.” En art, com en la vida, s’ha de matar el pare (metafòricament parlant, és clar). I quina millor manera de liquidar-lo que apropiant-se del seu treball? Això és el que ha fet Xavier Aballí, que ha copiat les date paintings d’On Kawara en dues rèpliques actualitzades que daten del 17 de maig (dia en què l’artista rebé la invitació a la biennal via correu electrònic i el 5 d’agost, dia de la inauguració). A la imatge, Enrique Jezik. Sis metres cúbics de mostra orgànica. Fotografia 2017.