Com exposar en una galeria #17: Sospita

M’agradaria/voldria que abans d’escriure pogués posar/sentir un àudio, no sé si existeix el text amb àudio, l’audiotext, segurament ara hi ha algú que està pensant: “Tot està inventat”, doncs potser sí, però jo ara posaria un minut de silenci... vull dir uns minuts! I a la paret, unes lletres: “No hi ha dos silencis iguals/John Cage.” Són moments en què el silenci és més necessari que mai. I després del silenci explicaria que hi va haver uns moments/minuts de glòria a les antigues instal·lacions de l’Escola Massana, on hi va haver una exposició a cura de Joana Hurtado amb el títol Sota sospita buscant la resposta a la pregunta “què col·lecciona un galerista?” I vam veure que els galeristes col·leccionen art però que també col· leccionen/tenen/acumulen coses sospitoses, objectes que estan sota sospita. La Joana va investigar, i per fer-ho va entrar a les cases dels galeristes, no a les de tots, i ens ho explica: “Per això, d’entrada, hem reproduït l’efecte que tenim quan entrem a casa d’un col·leccionista, on les obres d’art comparteixen espai amb allò més familiar. Perquè a les parets del passadís o a les prestatgeries del salò, entre tantes altres coses, la sospita no només augmenta, sinó que es contagia: veiem un quadre negre al costat d’un pòster, una escultura antiga al costat d’un souvenir, talles precolombineses barrejades amb postals, però entre un munt de gerros ens sembla veure un Artigas; un bodegó antic comprat per internet en tapa un altre de signat que va ser un regal d’algú; i una verge fa de joier al costat d’un portaampolles, i un coixí amb un estampat de Miró reposa sota una filera de plats kitsch. Herències, obsequis i andròmines comprades en algun viatge o en un mercat de vell; és a dir, restes i rastres de la vida diària conviuen amb antiguitats i obres d’art de manera indiferenciada”. Però la Joana va més enllà de seleccionar unes “coses sospitoses” de les cases dels galeristes: “Per això hem fet un segon desplaçament i hem anat de la casa a l’escola. Què pertany o és exclòs del sistema artístic i què aspira a ser-hi són temes que es debaten en aules com ara aquesta, però no és aquí on es decideix. És art el que veiem  a l’escola de Belles Arts? La transfiguració de l’objecte en obra no està únicament en mans de l’artista i per això no es dona al taller. És el sistema expositiu i els seus patrons els que atorguen sentit i valor a l’art. Darrere de la suposada imparcialitat de l’anomenat cub blanc s’amaga una caixa negra que va de les oficines al dipòsit, dels interessos del comissari a les fluctuacions del mercat, i tot segons els marcs culturals de cada època i regió. Com qualsevol aparador, la seva transparència és tan falsa com contingent: determina què s’hi exposa legitimant què és art i què no ho és, alhora que controla la nostra mirada amb la intenció de fixar un imaginari col·lectiu del passat i pel futur. El museu és un aparell ideològic que defuig el valor sentimental, massa aleatori, per dictar un valor estètic i històric que es vol inqüestionable, però que és tan canviant com el valor material. Per això adopta i adapta tant com exclou: si el falsificador, l’artesà o l’amateur i amb ells la còpia, l’anonimat i l’afecte han entrat o han quedat fora del museu en algun moment, ha estat en nom de l’autenticitat, l’autoria, la tècnica o l’antiguitat, criteris consensuats pel nostre context històric i cultural.” I de la Joana a la Nathalie, Nathalie Heinich, de Marsella, que amb el seu llibre El paradigma del arte contemporáneo. Estructuras de una revolución artística analitza i ens explica com hem arribat fins aquí. Heinich busca, investiga i va fins al fons: “En la competència incessant entre el valor de mercat i el valor artístic, resulta sempre més difícil separar els dos valors en la mesura que tendeixen a retroalimentar-se mútuament i a dependre d’unes instancies de reconeixement cada vegada més interdependents. D’aquí una pregunta que segurament no té una resposta consensuada: “L’artista és el que ha produït unes obres que el mercat ha reconegut perquè les ven, o és el que, en no tenir accés al mercat, es proclama artista i és avalat pels fons públics i pels encàrrecs públics?” Qui contesta? Quantes respostes trobarem a aquesta pregunta? Aquí també té sentit aquesta pregunta o això només funciona en països on hi ha un mercat de veritat? Per això també és interessant el que Llucià Homs ens explicava a La Vanguardia sobre l’article de Benjamin Genocchio, director de The Armory Show, la fira referent de Nova York, titulat “És moment de reinventar la fira d’art”, en què “certificava que les fires són la plataforma més poderosa per connectar cara a cara amb una enorme audiència, per obrir-se a nous mercats, cosa que provoca una contínua demanda de participació, ja que suposen el 40% de les vendes de les galeries. I així les fires esdevenen, amb els seus milions de visitants anuals, una nova institució cultural. Com haurien de ser en un futur? Com podrien  servir a aquesta creixent audiència?