Venustas: Josep Maria Jujol i Josep Llinàs

Per a l’Exposició Universal de l’any 1929, Mies van der Rohe i Josep Maria Jujol construïen simultàniament el Pavelló Alemany i la font de la plaça Espanya. Les dues obres eren coherents, llavors, amb una expressió de la contemporaneïtat. Pocs anys després, el trencament que representava l’arquitectura de Mies havia triomfat definitivament, mentre que l’arquitectura de Jujol queia lentament en l’oblit, en la marginalitat d’una via morta de la modernitat. Pensadors com ara Perejaume, però,  ens fan notar que l’esperit i l’actitud jujoliana perviu com una remor de fons en l’art contemporani català, emergint en Miró, Brossa, Tàpies o en la seva pròpia obra. Poques persones han fet més per mantenir viu el record de Jujol que Josep Llinàs. Resulta molt difícil descriure la relació tan especial que s’estableix entre els dos arquitectes però es pot traçar, en l’obra de Llinàs, un claríssim camí que els entrellaça; des de la memorable exposició al COAC, amb gallines incloses, fins a les magnífiques intervencions del Teatre Metropol o del campanar de Creixell, entre d’altres. Llinàs, però, no reivindica Jujol. Com exposa en l’extraordinari assaig Sospecha de Estiércol (Ediciones Asimétricas, 2015), posar l’obra de Jujol en mans de la cultura de masses, voler-la convertir en patrimoni, és el camí directe cap a la seva destrucció. L’obra jujoliana, modesta i efímera, existeix només en el decurs cap a la seva desintegració; mirar d’aturar l’efecte del temps és negar-li l’essència, matar-la abans d’hora i malament. Llinàs, per tant, no el reivindica, simplement Jujol l’acompanya i es fa present en la seva trajectòria. Com un mestre o un amic, comparteixen una actitud d’amor per les coses petites, per tot allò que és quotidià i proper, per tot allò que viu i mor. Una actitud que, avui, és radicalment moderna. L’aportació definitiva de Llinàs al llegat de Jujol és la seva profunda reflexió sobre la botiga Mañach. Aquesta obra desapareguda és clau en la seva trajectòria: tant el client, un marxant d’art, com la mateixa obra demostren que, modern o no, Jujol estava en contacte amb les avantguardes i hi desplegà, conscient o no, una espectacular explosió de “mecanismes surrealistes i dadaistes amb maneres de fer expressionistes, de figuració abstracta i informalistes.” Llinàs va començar a interpretar aquesta obra ens uns tallers a l’escola d’arquitectura La Salle fa gairebé vint anys. Parlem d’interpretar perquè les quatre úniques fotografies, en blanc i negre, que se’n conserven en cap cas permeten reproduir-la. Anys més tard, la participació a la Triennale de Milà del 2016 va portar Llinàs a avançar en la seva interpretació personal de la façana. El treball no es va aturar llavors. Fins avui, Llinàs ha seguit treballant-hi amb una profunda reflexió artística i filosòfica. Executant-ho tot amb les seves pròpies mans, Llinàs ha anat convertint una habitació del seu estudi en un retaule extraordinari, una obra d’art impressionant que mostra la profunda simbiosi entre els dos arquitectes. Es tracta d’una obra que no té client ni intenció però que vull reivindicar com un conjunt cabdal i imprescindible que, sense cap mena de dubte, hauria de sortir a la llum pública... malgrat que això sigui una petita traïció als seus dos creadors. A la imatge, fragment de la interpretació de la façana de la botiga Mañach de Jujol per Josep Llinàs.