El MNAC anuncia la nova col·lecció de Renaixement i barroc

A partir del 25 de gener del 2018 la nova presentació de la col·lecció d'Art del Renaixement i barroc del Museu Nacional permet descobrir sota una nova llum unes 250 obres, entre pintures, estampes i dibuixos, escultures i arts decoratives, a més d'un fons bibliogràfic, que són una selecció de la col·lecció de 1.400 obres d'aquest període que posseix el museu. Amb aquesta nova presentació creix el nombre d'autors i obres exposades, que passen 130 a 250, i creix l'espai que les acull, en total 1.313 m2.  A diferència del que trobem a altres institucions, la col·lecció de Renaixement i barroc del Museu Nacional d'Art de Catalunya no prové de patrimoni reial o nobiliari, sinó que es configura a principis del segle xx mitjançant dos eixos: d'una banda, les recuperacions d'obres a la primera meitat del segle xix a partir de l'acció de la Junta de Comerç i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i, de l'altra, les adquisicions i donatius de col·leccionistes privats catalans. Durant els anys posteriors, la col·lecció es va anar enriquint gràcies a més aportacions de la societat civil i també a l'ajuda d'institucions que van veure obres de gran qualitat en l'art d'aquest període, entre els segles xv i principis del xix. És per això que aquesta col·lecció reflecteix a la perfecció el gust de la societat civil catalana de l'època. Són, precisament, dos conjunts personals els més destacats en la configuració de la col·lecció: el llegat Francesc Cambó i la col·lecció Thyssen-Bornemisza. En aquesta nova presentació, un dels canvis més notables és que les obres d'aquests dos conjunts s'integren en el discurs expositiu i aporten el contrapunt internacional a les obres de pintura catalana i espanyola. Les obres estan organitzades seguint un criteri temàtic, relacionat amb els grans motius que van desvelar l'interès dels artistes de l'època i que van arribar a transformar-se en gèneres autònoms. Podem esmentar, com a exemple, els casos del paisatge, el retrat –inicialment vinculat a l'aparició de la figura del donant en un context religiós–, la natura morta –convertida des de finals del segle xvi en un escenari d'experimentació visual–, o la iconografia religiosa –que va adoptar fórmules més humanistes i més vinculades a l'experiència de la vivència mística. Alhora, aquesta ordenació temàtica troba el seu contrapunt en tres relats que configuren una narrativa més ancorada en criteris cronològics: el Renaixement a Catalunya (segle xvi), amb obres, entre d'altres, de Damià Forment o Ayne Bru; el Segle d'Or espanyol (segle xvii), representat per Diego Velázquez, Josep de Ribera, Francesc Ribalta o Francisco de Zurbarán, i el barroc català (segles XVII i XXVIII) amb artistes com ara Antoni Viladomat o Francesc Pla "el Vigatà". Finalment, cal esmentar que la lectura del període es complementa amb una selecció acurada del fons de reserva de la Biblioteca Joaquim Folch i Torres del Museu i un recull de dibuixos, gravats i fotografies que inaugura un espai permanent dedicat a l'exposició d'obra gràfica, com una novetat expositiva que enriqueix i amenitza el recorregut. A la imatge, Giovanni Antonio Canal, "Canaletto". Retorn del "Bucintoro" el dia de l'Ascensió. 1745-1750. Col·lecció Thyssen-Bornemisza. Museu Nacional d'Art de Catalunya.