Adrian Melis presenta "Memòria selectiva" a ADN Galeria

ADN Galeria presenta del 10 de febrer al 28 de març del 2018 l'exposició individual Memòria selectiva de l'artista Adrian Melis, un conjunt de peces que reflexionen sobre el concepte de la selecció intencionada dels records, no només en l'àmbit mental-psicològic sinó també a nivell socio-polític, arribant a filtrar, i fins i tot borrar, aquestes evocacions, substituint-les per falses memòries creades a conveniència. La censura i la reelaboració de continguts es converteixen en agents fonamentals de construcció de nous discursos, per generar noves realitats segons interessos propis. Obres com Empty Page (2016-2017) reflexionen al voltant d'aquest fenomen, evidenciant una metodologia i manipulació de continguts adoptada per polítiques de post-veritat. Empty Page és una empresa amb seu a Baden, Suïssa, fundada per Adrian Melis. L'empresa es dedica a adquirir i processar informació, dades i estadístiques on-line que hagin acusat empreses o bancs suïssos de dur a terme una activitat "qüestionable": frau fiscal, evasió d'impostos, blanqueig de diners, etcètera. Empty Page s'encarrega de protegir la imatge de Suïssa, el seu sistema financer/bancari i la seva reputació, aplicant una estratègia de "damage control" (control de danys). Així, manipula, transforma, borra o canvia la informació que compromet la imatge del país, submergint-la deliberadament a la manipulació de continguts i al treball des de l'absurd, tant per part dels seus empleats com dels seus potencials clients. Adrian Melis ens recorda que la corrupció és un fenomen global. L'actual hegemonia d'un sistema econòmic basat en l'acumulació, ens torna constantment una imatge caracteritzada, entre altres qüestions, pel recompte sistemàtic de què es troba en contacte amb ella. Així, els casos es converteixen en innumerables, les dades econòmiques en indesxifrables, el prejudici a la res pública en inquantificable i la mateixa amalgama informativa, unida a l'espectacularització pròpia de l'infotainment, es converteix en indiscernible. Segons Roland Barthes, una comunitat idíl·lica, utòpica, es caracteritza per ser un espai sense repressió «és a dir, sense escolta», on se sentiria però no s'escoltaria i, per extensió, no es podria actuar en conseqüència. Cal, doncs, reflexionar sobre la nostra relació amb la corrupció des de la literalitat del que podria suposar pertànyer a una comunitat utòpica, aïllada i allunyada de qualsevol possibilitat d'escolta. A Omertà (2018), Adrian Melis recopila fragments de diferents judicis i interrogatoris a polítics i funcionaris imputats per corrupció a Espanya durant els últims 5 anys. Els moments seleccionats són aquells en els quals tant els jutges i els advocats com els interrogats es mantenen en silenci. Sons de fons com el micròfon, el soroll de les persones al voltant parlant en veu baixa, persones prenent nota, pàgines de documents fullejades, etc., són alguns dels sons que es poden percebre durant el transcurs del vídeo, amb un rerefons silenciós que, de nou, prova la seva continuïtat dins l'espai que pertany a l'espectador. La performativa del silenci inclou el so de fons –xiuxiueigs, interferències i altres residus sonors en aquest cas– si acceptem la conclusió elaborada temps enrere per John Cage i la seva pròpia cambra anecoica, que estableix que el silenci absolut no existeix. Tendim a imaginar l'acte d'exposar com una forma de declaració a vegades revolucionària, un acte dirigit a elaborar el millor soroll possible sobre el ciment d'un silenci que reposa. Qualsevol revolució que es preï de ser tal necessita que les seves imatges ressonin i siguin la més eloqüent possible. A la dècada dels 90, en una Cuba Post-Soviètica marcada per la falta de planificació governamental cap a l'economia interna i la falta de recursos, els cubans s'ho van arreglar per sobreviure a l'anomenat "periode especial". Planificación encubierta (2018) relata la història de Marta Teste, àvia de l'artista, i el seu particular món de supervivència compost per un important nombre de micro-empreses comunitàries, algunes d'elles pròpies d'un imaginari surrealista, aplicat al barri de la Timba (Havana), on ambdós vivien després de la caiguda de l'URSS. Mitjançant aquest receptari, s'implicaren i aconseguiren, per moments, hackejar la realitat comunista del seu veïnat a l'illa mitjançant la inserció d'un sistema que, gairebé vint-i-cinc anys després, manté nombroses claus vigents i podria ser reutilitzable. En el mateix camí, The New Man and My Father (2015) reflexiona al voltant dels events que van marcar un canvi a la història de Cuba i les seves noves relacions amb Estats Units. El vídeo consisteix en una entrevista silenciosa amb el pare de l'artista, Antonio Melis, criat en ple auge de la Revolució, qui s'enfronta a les preguntes formulades per Adrian en relació a l'envelliment del somni revolucionari a la possible arribada del capitalisme a l'illa. La cinta aborda qüestions sociopolítiques relacionades amb la idea d'un possible 'canvi' a la illa. El seu pare no diu ni una sola paraula i evita contestar durant tot el vídeo. Un ambient de silenci, incomoditat i múltiples expressions ambigües completen una entrevista fallida que denota la confiança del protagonista en el triomf de la revolució i la seva materialització d'una utopia. En diferents dosis i angles, està present a les vides dels Foley artists* d'Anechoic Room (2017) i en la d'altres dels seus companys refugiats iranis, siris o afgans. Aquestes persones creen, a través dels efectes de so i la seva imaginació, la banda sonora del seu viatge des de casa fins al seu destí final, convertint els sons reals en sons ideals que mai van existir, creant una banda sonora de futur segons les seves expectatives. Els Foley artists són veritables éssers acusmàtics, encarregats de codificar un paisatge sonor que els uneix en la tragèdia de les seves huides i que els apropa a una idea de comunitat temporal reunida després del desastre. Anaechoic room és un intento més per reconciliar oposatss –el mut, el sonor– i fer audible el silenci de manera que poguem escoltar el fet innombrable, como en el seu dia va descriure Thoreau. Adrian Melis reuneix als seus treballs ruïnes d'utopia, somnis i malsons, acotades per imatges, línies i murs visibles i invisibles, marcades per l'economia i el seus efectes socials. Les ha aproximat al bullici cultural d'un espai per l'art, aparentment una zona franca situada enmig d'un destí geogràfic i econòmic que se'ls nega a moltes d'aquestes vides. Potser aquesta decisió ens hagi permès aproximar-nos, almenys per un moment, a aquella màxima revolucionària reclamada, entre d'altres, per Berríos y Jakobsen, que postil·la que l'Exposició Revolucionària transformarà els salons del museu en llocs on es puguin expressar assumptes reals del món real.