El MNAC convida a reflexionar sobre els museus i el resultat de la destrucció

Un estrip vertical neix a la gola de la nimfa Calipso (1) i mor just al damunt del seu melic. Una ferida letal, provocada amb algun objecte punxant, pretenia dessagnar la nimfa nua que amb la mà esquerra s’acariciava els cabells i amb la dreta no va poder evitar que l’enemic la ferís violentament. Després de l’accident, un restaurador aplicaria paper japonès impregnat de cola orgànica, ben diluïda, al damunt de la ferida oberta amb l’objectiu d’evitar que empitjorés. Una vegada consolidada, l’obra s’emmagatzemaria a les reserves del Museu Nacional d’Art de Catalunya esperant pacientment una restauració. Dia rere dia, Calipso somia amb una reintegració il·lusionista que faci desaparèixer l’enorme cicatriu del seu pit per poder lluir una nuesa lliure de tiretes de paper japonès. Francesc Torres (Barcelona, 1948), artista i comissari, ha dedicat quasi dos anys a les reserves del MNAC per trobar-hi la nostra Calipso ferida, Eva (2) cegada o el bust d’Isabel II (3) mutilat després de ser arrencat del Gran Teatre del Liceu per rodolar Rambles avall fins a arribar al mar i ofegar-s’hi. L’artista, conegut i reconegut per les seves videoinstal·lacions, renunciava a la creació pròpia per seleccionar obres del fons museístic del MNAC i tractar-les com a objects trouvés. Torres descobria tresors ocults i els presentava amb les ferides de l’accident encara obertes. Així ho narrava ell mateix: “Vaig agafar un museu amb les mans i, com en una pel·lícula de Buster Keaton, vaig baixar rodolant per l’escala.” La capsa entròpica de Torres confrontava història i cultura, i ens convidava a reflexionar sobre la naturalesa dels museus que, sovint, preserven el resultat de la destrucció. El pas del temps, els fenòmens naturals, les guerres o la violència actuen sobre els objectes artístics que, abandonats a la seva sort, perduren o desapareixen, es conserven íntegres o mutilats, en funció de les mans que els custodien. Quan l’artista o artesà se’n desprèn, l’objecte inicia un viatge de final incert ple d’adversitats amb la mort i la desaparició com a desenllaç inevitable; la mateixa condemna que regeix la humanitat. La museografia actual presenta les obres que gaudeixen d’un bon estat de salut o que han estat sotmeses a un procés de restauració que s’ha ocupat d’ocultar i dissimular aquelles ferides que n’alteren una “correcta” contemplació. Torres, en canvi, presentava algunes obres malmeses sense complexos. Així, el paper japonès, els pedaços aplicats al revers de les teles, les rascades o els estrips es convertien en clars protagonistes d’una proposta més propera a les teories romàntiques de John Ruskin que a les idees intervencionistes de Viollet-le-Duc. Els espectadors, acostumats a contemplar les obres pulcrament restaurades, agraïen un discurs expositiu brillant on els figurants s’exhibien sense cirurgies estètiques ni maquillatges. La incomoditat provocada per l’impacte de contemplar allò imperfecte, sempre ocult, oferia la possibilitat de sentir aquelles obres més properes, menys enaltides. Obres i espectadors es miraven a la cara en igualtat de condicions, en un estadi on la idealització no tenia cabuda. (1) Joan Brull (Barcelona, 1863-1912), Calipso, c. 1896. Oli sobre tela. (2) Julio Moisés (Tortosa, 1888-Suances, 1968), Eva, 1925. Oli sobre tela. (3) Andreu Aleu (Tarragona, 1832-Barcelona, 1901). Bust de la reina Isabel II, c. 1860-1862. A la imatge, Joan Brull. Calipso. c. 1896. Foto Ferran Giménez.