Crònica de l'origen de Joan Borrell i Nicolau al Museu de Montserrat

El Museu de Montserrat presenta fins al 28 de febrer del 2018 Joan Borrell i Nicolau: Crònica de l'origen. Quan des de la cultura es va fent la tria del que es recorda i del que s’oblida, tal com ens planteja Xavier Antich*, es va configurant una determinada identitat. El noucentisme ha estat oblidat o recuperat segons determinades visions del que havia de configurar la nostra realitat cultural, però malgrat això normalment només se n’ha recuperat una part, i han estat moltes les personalitats i figures que han continuat submergides en l’oblit. Aquest és el cas de Joan Borrell i Nicolau, que, malgrat petits reconeixements, no ha format part de la llista de noms recuperats del noucentisme. El seu cas ens evidencia que, si volem tenir una imatge concreta i real del que va ser i el que va significar aquest moviment, cal que ampliem la mirada, que anem més enllà dels noms més habituals i avancem per anar coneixent obres de creadors que, també ells, han configurat una part de la nostra història. La mostra que es presenta al Museu de Montserrat, comissariada per Bernat Puigdollers, ens fa un recorregut per diferents aspectes de la primera etapa creadora d’aquest escultor. Per una banda, i com a bon noucentista, ens presenta les obres que representen la dona com a imatge de l’ideal. No és la dona vista des d’una única qüestió de gènere, o no només, ja que sovint la seva figura és musculada i ens transmet bàsicament la força i l’arrelament, però ho fa des de la utilització d’elements clàssics per donar-li un moviment (com la utilització dels plecs de la roba o del gest) o el respecte rodinià per la conservació del bloc de matèria com a manera de ressaltar el contrast entre la feina feta per l’escultor i el que és la base del seu treball. Una part molt destacada de les obres exposades l’ocupen els retrats. Impacta veure l’expressió aconseguida a través del marbre, la gestualitat no perduda i el caràcter que traspuen els personatges retratats, sigui dit també que, al mateix temps, configuren un repàs als prohoms del moment i, per tant, una imatge de les personalitats que van configurar el noucentisme. No es pot oblidar el treball de Borrell en l’escultura pública, i en la mostra destaca el bust de Mossèn Cinto Verdaguer del monument a Barcelona, l’expressió de la força del poeta va variant segons el punt de vista amb què la contemplis i es fa visible la seva grandiositat i l’efecte que volia produir l’artista a qui l’observava des de sota. Quan es passeja pel mig de les seves escultures el que més fàcilment es percep és la seva saviesa en el treball en el marbre i com sabia donar expressió i calidesa a les obres produïdes des del bloc de pedra. Un gran encert és l’exposició d’una mateixa peça Cap femení (1920) produïda amb guix, bronze i marbre, ja que permet veure com canvia l’expressió i les diferents lectures que es poden donar d’una mateixa figura segons el material utilitzat i com, a través de l’artista, es transita de la severitat del bronze a la lluminositat del marbre. Joan Borrell i Nicolau ha iniciat un camí de recuperació de la seva memòria, el qual no hauria de quedar estroncat en aquesta iniciativa; però, a la vista dels camins que ha seguit la seva obra, es planteja la qüestió de quants artistes, quantes trajectòries no han restat oblidades si no han tingut la sort de trobar en el seu camí la perseverança d’un descendent i l’interès d’un historiador. *La voluntat de comprendre. Filosofia en minúscula