La Fundació Antoni Tàpies de Barcelona exposa del 6 de febrer al 27 de maig del 2018 Allora & Calzadilla.
“L’art, si volen que el defineixi, és un acte criminal. No està subordinat a regles. Ni tan sols a les pròpies. Qui experimenta una obra d’art és igual de culpable que l’artista. Cada un de nosaltres és del tot culpable.”
John Cage
Jennifer Allora (1974, Estats Units) i Guillermo Calzadilla (1971, Cuba), el tàndem artístic Allora & Calzadilla, s’instal·la a la Fundació Tàpies, a través dels seus comissaris Sara Nadal-Melsió i Carles Guerra. La mostra, la primera amb caràcter monogràfic a l’Estat espanyol, aplega una selecció d’obres produïdes entre els anys 1996 i 2017 que contenen una dimensió musical. Residents a l’illa de Puerto Rico, els dos creadors han treballat conjuntament durant dues dècades en la línia d’investigació dels processos crítics en els quals, i a través de diferents disciplines –performance, vídeo, instal·lació, fotografia–, es qüestionen els fenòmens geopolítics, el potencial i els límits de la participació pública i diferents formes de comunicació per comprendre, així, el rol que juguen en aquests la història, l’arqueologia i la cultura.
Prenent com a punt de partença la diferència identitària entre els dos creadors, Allora & Calzadilla exploren, investiguen i debaten entorn de temàtiques que afecten la realitat politicosocial del seu país. Des d’aquest espai de reflexió i debat, es generen àmbits de proximitat que produeixen formes de pensament i significat. Així, la comunicació i les seves múltiples variants, com ara el llenguatge, la paraula o la música, esdevenen els eixos fonamentals del seu treball per arribar a copsar una forma concreta, l’obra d’art. En aquest sentit, i fent una analogia, Jennifer Allora afirma: “El procés seria com un iceberg: la punta és la peça en si i l’èxit d’aquesta depèn de si aconsegueix transmetre el gran bloc de gel –la investigació– que està a sota.”
Interrelacionades entre si a través d’una dimensió musical que ha esdevingut una constant en la seva producció, les obres compilades a l’antiga editorial estableixen, així, una constel·lació de sons que apuntalen el recorregut expositiu. En aquest sentit, fem al·lusió al pensament de Jacques Attali (Alger, Algèria, 1943), economista i erudit francès que considera l’art –la música– com a essència d’una societat que la identifica i la caracteritza: “En qualsevol composició –afirma– produir és en primer lloc i per damunt de tot el plaer de produir les diferències”; una multiplicitat que conté el privilegi de l’existència, de la presència humana i animal amb què configuren una mena de quadern de bitàcola emplaçat als marges d’allò establert i preconcebut. Des d’una mirada estètica contemporània, des de la investigació sobre el terreny dels conflictes que assetgen el món d’avui, sembla encertat pensar que l’acústica a la qual sotmeten les seves recerques es desdobli en un cor de veus discordants que evoca el món convuls que habitem.