Per alguns, el mercat de l’art està fort, pletòric, en un moment àlgid, fins i tot fora de la realitat, i això d’acord amb les subhastes de la tardor que han marcat una tendència alcista. Per d’altres, és el cant del cigne, on s’amaguen algunes fosques operacions econòmiques que envolten el mercat i que poden conduir a resultats catastròfics. Ja se sap que una flor no fa primavera, però la venda de Salvator Mundi, de Da Vinci –no mancat de controvèrsies pels investigadors–, que va batre el rècord en subhasta pública en arribar a un martell de més de 450 milions de dòlars, és el que ha portat a escalfar el mercat. Christie’s l’ha encertat de ple i amb això s’ha marcat un gran gol en aquesta subhasta. Aquest tipus d’operacions no queden exemptes de polèmica. D’una banda, mostren que els grans actors del mercat de l’art ja no són els col·leccionistes, sinó els fons d’inversió, les entitats bancàries, les multinacionals, les grans corporacions que veuen en l’art el valor refugi més segur en els temps actuals. Elits molt privilegiades que poden accedir amb el seu poder pecuniari a l’inaccessible. Però, en aquest cas, ni més ni menys que un príncep saudita n’ha estat el protagonista: Bader ben Abdullah ben Muhammad al-Farhan al-Saud, un dels empresaris més joves de l’Aràbia Saudita amb negocis que abasten inversions en sectors clau. Un desconegut en el món de l’art, però que sens dubte passarà a la història per haver estat el que va comprar l’únic Da Vinci en el mercat. És igual el preu, ja que el seu valor és incalculable. Podem pagar-lo, doncs comprem-lo! Lloable és el fet que el príncep hagi cedit aquesta emblemàtica obra al Louvre Abu Dhabi, els responsables del qual no van trigar ni un segon a proclamar la notícia. Segur que la qüestió està servida davant l’arriscada compra. Un país, el seu, dominat per un ferri mandat de l’islam on la representació humana és més que qüestionada. Aquest tipus d’operacions il·luminen un sector, moltes vegades mancat de credibilitat i que ultrapassa el seu valor artístic i, per descomptat, transcendeix al més alt poder polític. I per què no fer una pirueta del més difícil encara? Un mirall en el qual es miren molts agents amb l’afany d’emular el mateix exemple. Per alguns, aquest espectacle mediàtic no deixa de ser una alerta en un mercat massa inflat. Molts creuen que la bombolla del mercat està massa tibant. Esperem que no exploti! No m’imagino com de catastròfic seria, no solament per a aquesta elit que entén l’art com un actiu tangible, sinó també per a un sector mitjà-baix que encara manté el romanticisme del col·leccionista com a bandera. El llistó del rècord queda molt alt, encara que no passarà gaire temps perquè s’elaborin estratègies per tornar a tensar el mercat i aconseguir una altra gesta inoblidable que quedi en la història. Les subhastes de tardor han marcat nous rècords, encara que més modestos. No per això alguns artistes han superat les seves pròpies marques. Un any que ens deixa xifres amb un dolç gust d’èxit i que quedarà com l’any en què es va assolir una de les fites més importants en suhbastes públiques.
A la imatge, subhasta de Salvator Mundi, de Da Vinci.