Quarta edició de la Biennal Internacional de Pintura al pastel

La IV Biennal Internacional de Pintura a pastel a l'Estat obrirà les portes del 23 de febrer a l'11 de març, a Trascorrales (Oviedo). Un any més la Sala Municipal d'Exposicions Trascorrales, al centre del nucli antic, albergarà aquesta mostra. En aquesta ocasió el país convidat d'honor serà Canadà, a través de l'associació de pintors PSEC (associació de Pastelistes de l'Est del Canadà). Quinze pintors canadencs presentaran un total de 20 obres de diferent temàtica. Entre ells estaran dos pintors reconeguts com "Mestres Pastelistes", Denis Jacques i el xile-canadenc Juan Cristóbal, que acudirà personalment a Oviedo per la inauguració. La Biennal mostrarà unes 140 obres, de 108 pintors, procedents de 17 països dels sis continents (Europa, Àfrica, Àsia, Amèrica del Nord i del Sud, i Austràlia). Uns dies en què es faran demostracions de pintura i xerrades divulgatives sobre tècniques i materials. A més el 24 de febrer es desenvoluparà una sessió oberta de pintura al carrer, a la qual podran inscriure no només els pintors de la Biennal, sinó tots els que ho desitgin. I tornarà a haver-hi visites guiades. Els pastelistes utilitzen el pastís com a eina pictòrica. el pastel és pigment sec, sense additius, sense olis, sotmès a l'acció de la llum, com tots els pigments, però resistent com el que més a les humitats i al deteriorament de processos químics que no pateix. I el pastís és pigment pur i dur, i per tant, color viu i lluent. La majoria d'aquests pastelistes pinten sobre paper Canson, perquè té certa rugositat que permet l'adherència del pastís. En altres ocasions proven de pintar sobre taules o cartons, però sempre amb una especial preparació. Ser una tècnica seca no es necessiten dissolvents ni pinzells. Una mica d'Història Aquesta tècnica es va inventar, probablement, a França i Itàlia a finals del segle XVI, encara que havia estat emprada ja per Leonardo da Vinci gràcies a l'impuls de Jean Perréal. El pastís va conèixer la seva edat d'or en el segle XVII, on els seus colors francs i la seva capacitat per reproduir fidelment els teixits, les textures i els llums ho van fer inseparable del medi de l'art del retrat. Va ser adoptat per nombrosos pintors com Charles Le Brun, Robert Nanteuil o Joseph Vivien. Va ser al segle XVIII quan va conèixer la seva apoteosi. Era el mitjà de moda per a pintar retrats, i se solia usar en una tècnica mixta amb guaix. Els pintors Maurici Quentin de la Tour i Rosalba Carriera són especialment ben coneguts per la seva tècnica al pastís. Quentin de la Tour va ser conegut com el "príncep dels pastelistes"; va emprar un mètode de fixació del pastís avui dia desaparegut. Els retrats de Jean Siméon Chardin (1699-1779) i bodegons són encara molt admirats. Tant Chardin com Jean-Baptiste Perronneau i Jean-Étienne Liotard van explorar altres vies més espontànies o intimistes. El pastís, símbol de la gràcia de l'Antic Règim, va caure en desús després de la Revolució francesa a benefici del neoclassicisme i de la pintura a l'oli. Va continuar utilitzant-se, de manera destacada, pels impressionistes (Edgar Degas) i pels nabís (Édouard Vuillard). En 1885 es va fundar la Society of Painters in Pastís (Societat de dibuixants al pastís). A l'Espanya del segle XVIII, la tècnica del pastís era considerada una tècnica per a aprenents, ho confirmen les obres teòriques de l'època, on la tècnica del pastís tot just apareix citada i quan la citen, parlen del pastís com una tècnica de segona i més fàcil que l'oli, restringida per a nens o dones.