L'art entre la mà i l'aixella a CaixaForum Barcelona

CaixaForum Barcelona presenta fins al 20 de maig, Sota el braç. Ja fa temps que nombrosos pintors, arran de la impossibilitat de traslladar la realitat exterior a l’estudi, inauguraren i consolidaren la tradició de pintar à plein air. Una nova metodologia de treball que generà un canvi radical en el binomi interior-exterior en l’àmbit de la pintura. A partir d’aquest moment crucial que s’esdevingué quan els romàntics abandonaren la pràctica de pintar al taller amb l’ajuda de la memòria visual i la imaginació, l’obra, de manera progressiva i en diversos artistes, va esdevenir portàtil. El problema començà a raure en la qüestió del desplaçament geogràfic. Per aquest motiu foren diversos els artistes que es dedicaren a registrar esbossos, escrits, fotografies o filmacions. Aquesta limitació històrica és la que batega rere l’exposició Sota el braç: entre el palmell de la mà i l’aixella, comissariada per Ángel Calvo Ulloa, que versa sobre la relació que s’estableix entre l’artista, l’espai de treball i les dimensions del propi cos. La mostra aprofundeix en els límits físics que transiten de la mà a l’aixella del creador. Un projecte que presenta obres de 14 artistes diferents amb el denominador comú de la pèrdua de poder davant de situacions que sobrepassen l’escala humana i que ha nascut arran del programa Comisart, de l’Obra Social “la Caixa”. Sota el braç s’estructura en una triple direcció. El primer àmbit pica l’ullet a la cineasta francesa Agnès Varda, que amb la seva pròpia mà filma l’altra mà. En aquest sentit convé esmentar el treball intimista de Juan Uslé, que és proper a la idea de l’obra continguda en l’espai que separa les dues mans, a més de plasmar l’acció monòtona provocada per la seqüència del pols. També el coreògraf i ballarí Radouan Mriziga, que fa un inventari de moviments possibles prenent com a base les possibilitats d’un cos en relació amb un espai. Pere Llobera, per la seva banda, experimenta les seves pròpies limitacions en el gènere de l’autoretrat i amb una CPU analògica. O bé Rodríguez-Méndez, que igualment treballa el gest rutinari de la intimitat quotidiana a Proposición. Soltar. La segona tipologia d’obres exhibides té a veure amb la necessitat d’iniciar un diàleg amb un entorn que condicioni el relat i ofereixi un teló de fons. Tant les experiències de Fina Miralles, Christian García Bello, Jorge Barbi com les de Stanley Brown permeten l’aïllament i condicionen els moviments del cos a l’espai format com a prova de totalitat que assenyalava Elias Canetti. Miralles, a Dona-arbre, va emprar el seu propi cos com a element natural que es trasllada per ser enterrat fins a les cuixes, prenent el rol d’obra d’art i autolimitant els seus moviments. En el darrer àmbit destaca l’obra de Fernando García, que, treballant en diferents estudis d’arreu del món, ha vist com la seva obra ha rebut tots els condicionants dels llocs de creació. Irene Grau, que investiga les idees de portabilitat i del condicionament al qual està sotmès l’artista en el seu intent d’establir una relació amb l’entorn. L’alemany Thomas Schütte, creador de maquetes arquitectòniques que generen una sensació d’empara a l’espectador, o bé Francesco Arena, que se centra en la relació entre dades històriques i les seves pròpies dades antropomètriques. O bé, la casa de l’Archivo F.X., dirigit per Pedro G. Romero, on es proposa una acció irònica que estableix la possibilitat d’adquirir un habitatge i convertir-lo en l’única propietat privada del polígon. La mostra clou amb l’obra Coll de Pal-Cim del Costabona, una instal·lació que Perejaume va idear per a la seva exposició homònima del 1990 a la galeria Joan Prats de Barcelona; un projecte consistent a pujar al cim del Costabona per, un cop allà, dibuixar amb farina la planta de l’espai de la galeria, reformat el 1976 per l’arquitecte Josep Lluís Sert. Amb Perejaume ja no només es trasllada l’espai de treball, l’habitatge o un mateix, sinó també el lloc en el qual les obres d’art es mostren habitualment. A la imatge, Jorge Barbi, Hivernacle. Recipient per absentar-se. 1993. Col·lecció “la Caixa” d’Art Contemporani. © Jorge Barbi.