Torre dels Panorames: Picasso i Toulouse-Lautrec

Sol ser habitual veure en Pablo Picasso (1881-1973) el geni pluridimensional del cubisme. I, abans, una mena de germà de Matisse, que també va tenir per mestre –però ningú té un únic mestre– Cézanne. D’aquí la gran troballa de l’exposició estupenda que s’ha pogut veure al Thyssen madrileny, que explica amb imatges la viva i fèrtil relació de l’artista espanyol amb un geni de la pintura, sempre reconegut i potser sempre una mica oblidat; aquell mig deforme i màgic Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), que, mig menyspreat per la seva aristocràtica família, va optar per viure plenament el París finisecular de la bohèmia i dels marginats: prostitutes, ballarines de cabaret, senyorets gomosos, macarres de tota mena, que van ser els seus amics i als quals va pintar o dibuixar, perquè Toulouse no només va ser un geni dels pinzells, sinó l’indiscutible geni (amb Mucha) del cartellisme. Picasso va viure la bohèmia –poc abans a Barcelona, ​​també– com un signe de la joventut i dels temps, però va saber o va voler sortir-ne. Ben al contrari, el seu amic i admirat Toulouse la va viure, fins a ser destruït per l’alcohol, com un signe distintiu de la seva pròpia vida. A ell li tocava ser un més d’aquella tropa, malgrat el seu cognom d’alt rang. Per això és tan fantàstic el seu retrat del destruït Wilde, amb aire noble d’envellit pederasta. Toulouse va anar a Londres a seguir (1895) els judicis terribles i sense misericòrdia contra Oscar. No sent homosexual, Toulouse-Lautrec va estar plenament de part del ja marginat Wilde. Dibuixant escenes íntimes del music-hall, Henri va ensenyar tot aquest ambient a un Picasso àvid de vitalitat i de fer-se seves aquestes línies i aquest ús mòrbid i brillant dels colors. Recordem que l’avui turistitzat i insignificant Moulin Rouge, al voltant del 1900 era un antre més o menys il·lustre, però antre. Per això, si veiem quadres o cartells com ara Al Moulin Rouge (1895), amb bevedors de xampany, absenta i molt de cancan, no podem pensar en avui, en absolut, sinó en el Picasso que aprenia al costat de l’esguerrat Henri. Un quadre com per exemple La toilette (1889), on una jove prostituta, d’esquena, es fa una vulgar higiene elemental, recordarà molt Picasso, que el va veure ja fet. Gairebé tot el Picasso rosa i sobretot blau (incloent-hi el noi que fuma en pipa) ens recorda el mestratge de Toulouse-Lautrec, que va ser pintura i vida. Igual que la Dona posant-se les mitges, d’Henri, ens evoca Picasso, com si el seu món i les seves influències fossin igual cap enrere que cap endavant, en un estrany nus que és l’art de veritat. Curiosament, del mateix any de la mort de Lautrec –1901– és un dels retrats amb Toulouse de Picasso (per estil i colors), el retrat de Gustave Coquiot, que era un empresari de cabarets. Picasso va anar cap a totes les modernitats –amb el continu amor/odi de Dalí–, però Toulouse-Lautrec es va quedar en la pròpia modernitat del seu món tancat i apassionat, el cartell del Divan Japonais o el de Jane Avril o el bell del cantautor Aristide Bruant... Picasso els va haver de veure algunes vegades, com es reconeixeria en aquell llenç falsament eròtic (però sí de mala vida) que és Al llit: el petó (1895) vida i pintura en una exposició molt singular. Picasso va aprendre vida i art de Lautrec i molt aviat –era una de les seves màgies– va fer aquestes coses seves, pròpies. Molt recomanable. A la imatge, Henri Toulouse-Lautrec. Pèl-roja. La toilette. 1889. Oli sobre cartró, Musée d’Orsay. París. Llegat de Pierre Goujoun, 1914. © RMN-Grand Palais (musée d’Orsay/Hervé Lewandonski.