"Pregon Desig", de Miquel Barceló a la Fundació Palau: El somni de Palau Fabre fet realitat

La Fundació Palau  presenta Pregon Desig, de Miquel Barceló, del 17 de febrer al 9 de setembre del 2018. El somni de Palau Fabre s'ha fet realitat. El mundialment reconegut artista mallorquí exposa a la Fundació de Caldes d'Estrac. Dos creadors singulars en els seus respectius vessants, fills de generacions i contextos distints –quatre dècades separaven Palau i Fabre de Barceló–, però amb una visió i una concepció de la vida i de la creativitat voreres. El primer: escriptor en la pell de poeta, dramaturg, assagista, traductor, biògraf de Picasso... en bona part subjecte i objecte en l’obra, deia, del seu propi experiment; el segon: artista plàstic en la pell de pintor, però també d’escultor, ceramista, dibuixant, gravador..., llenguatges que uneix i transforma en una mateixa obra quan així sorgeix, ja que la pintura –declara– ha de presentar més que representar. Dues trajectòries actives, polifacètiques, passionals, independents, humanistes..., capaces d’explorar i d’interpel·lar l’individu i l’art sense prejudicis ni complexos. Un Palau i Fabre ja veterà va veure en Barceló l’hereu d’un llegat avantguardista al qual aportava nova saba expressiva i habilitat imaginativa en les possibilitats que li oferia la pluralitat de tècniques usades –qualitat, com sabem, que l’havia fascinat de Picasso–. Els trets que el van atraure del mallorquí –diuen que seductor per naturalesa– van motivar la inclusió de la seva obra en el fons artístic de Palau. Al seu torn, Barceló, a més d’avesat consumidor literari, devia percebre l’ànima insurrecta i curiosa de l’alquimista, un model de qui aprendre i amb qui compartir inquietuds tot i la brevetat de la coneixença personal. És un fet que les dues figures han construït mons paral·lels, potser somniats, tot i que inspirats en la realitat. El llenguatge utilitzat, literari o pictòric segons el cas, ha estat per a ells tan important com el missatge a traslladar. L’objectiu: reflexionar sobre una tangibilitat –o no– que tots dos interpreten amb absoluta llibertat. Salvant distàncies, coincidències vitals com ara les diferències familiars, la necessitat del treball en solitari, l’empremta parisenca o un complex caràcter poc avingut a convencions, podien ser circumstàncies que contribuïssin en l’apropament. La Fundació Palau i Fabre de Caldes d’Estrac preserva l’esperit del seu creador i promotor, la poesia i l’art n’han de ser i en són l’essència. En l’àmbit plàstic, Picasso n’és l’habitant més rellevant, una figura indissolublement unida a la de Palau, però Barceló –amb permís de Perejaume i d’altres reconeguts mestres anteriors– hi té una especial vinculació. El 2005 Palau i Fabre visitava Barceló a Mallorca i poc després aquest li regalava una il·lustració creada per a l’alternativa edició de la Divina Comèdia de Dant, que, traduïda per Josep M. de Sagarra, publicava Galaxia Gutenberg entre el 2002 i el 2003. Una peça significativa que rememorava la lectura que d’aquest text es va fer el 1941 a casa dels Palau. Barceló ha estat l’artífex de la imatge identitària de L’Any Palau i Fabre que commemora el seu naixement. I l’artista és també el protagonista en primera persona de l’esperada exposició que Palau havia planejat dedicar-li abans de la seva mort, però que finalment no va arribar a materialitzar-se. Arribat ara el moment i per a aquesta particular ocasió, Barceló ha proposat una tria personal i representativa d’obres de la seva col·lecció per exhibir a la fundació i complir el desig pregon del desaparegut però no oblidat amfitrió. A les imatges, a dalt, Els Grius, l'obra que Barceló va dedicar a Palau i a sota, l'artista mallorquí amb el logo de l'Any Palau.