La Virreina inaugura la programació de la temporada 2018

El dia 22 de febrer es van inaugurar les exposicions Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais i Raquel Friera. One Year Women’s Performance 2015-2016 . Les dues noves propostes expositives, que enceten la programació de l’any a La Virreina centre de la Imatge, es podran veure entre el 23 de febrer i el 20 de maig de 2018. Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais Mostra comissariada per Pedro G. Romero, María García Ruiz i Valentín Roma. Resultat d’una coproducció entre La Virreina Centre de la Imatge i CentroCentro Cibeles de Cultura y Ciudadanía de Madrid, Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais pren el títol d’un comentari de Federico García Lorca a Manuel de Falla que es recull a Arquitectura del Cante Jondo (circa 1932), segons el qual, mentre tots dos passejaven per un carrer de Granada, de sobte van sentir un cant antic, una veu i un toc de guitarra que sortien de l’interior d’una casa. Aleshores, en mirar per la finestra, van veure «una habitació blanca, asèptica, sense cap quadre, com una màquina de viure de l’arquitecte Corbusier». Lorca aplicava aquí, a l’habitatge d’un flamenc, la cèlebre machine à habiter de Le Corbusier, i associava, d’una manera lliure, conflictiva i, fins i tot, colonialista, el funcionalisme de la casa moderna amb l’obligada austeritat de la casa d’un pobre. No obstant això, en aquesta bretxa de significats oberta pel poeta entre viure i habitar, entre vida natural i vida política, entre zoé i bios, és on gravita aquest projecte, un terreny fèrtil des d’on es traça una genealogia històrica sobre les formes de situar-se en l’espai domèstic, l’arquitectura i l’urbanisme, i des d’on s’exploren les re-invencions dels fluxos circulatoris, de mobilitat i de passeig que van iniciar la seva trajectòria durant la segona meitat del segle XX per desenvolupar-se, de manera complexa, en el present. Mitjançant coreografies, músiques, accions, escenografies, pintures, pel·lícules, fotos i documents, l’exposició proposa un ajust espai-temps entre tres camps de producció diferents, tres maneres d’entendre el territori, la ciutat i la casa que s’enuncien amb els epígrafs Espai radical, Espai social i Espai teatral, precedits d’un Prefaci. Aquesta mostra inclou treballs de Le Corbusier, Pierre Jeanneret, Charlotte Perriand, Federico García Lorca, Hermenegildo Lanz, Manuel Ángeles Ortiz, El Tenazas, José Ramírez, Helios Gómez, László Moholy-Nagy, GATEPAC, entre molts d’altres. Raquel Friera. One Year Women’s Performance 2015-2016 One Year Women’s Performance 2015-2016 és un projecte inspirat en l’acció One Year Performance 1980-1981 de Tehching Hsieh, en què l’artista taiwanès es feia una foto vestit d’uniforme i després de fitxar en un rellotge cada hora durant un any. D’aquesta manera al·ludia a la impossibilitat de quantificar el treball artístic segons els paràmetres laborals habituals i, alhora, recordava que la producció d’un artista s’estén vint-i-quatre hores al dia, és a dir, que les fronteres entre art i vida són quotidianament fràgils i, de vegades, inexistents. Per contra, Raquel Friera compta amb dotze ciutadanes que constitueixen una certa figura femenina i col·lectiva. Al llarg d’un mes, cadascuna d’aquestes dones fitxa i es fa una foto després d’acabar, a casa seva, una tasca considerada com a treball domèstic o de cura. A més, enregistra en àudio els moments en què aquest treball sobrepassa la dimensió material, per exemple, el temps dedicat a la planificació d’activitats o la disponibilitat davant de conjuntures eventuals de la llar; en definitiva, documenta el caràcter inquantificable de bona part de les seves responsabilitats. Amb One Year Women’s Performance 2015-2016, Friera desplaça una obra de la història de l’art per revisitar-la des del gènere i els problemes de l’economia actual. Així, investiga el treball no remunerat que fan les dones, visualitza i reconeix totes aquestes tasques imprescindibles per al desenvolupament de les nostres vides i per al funcionament de l’engranatge capitalista. En un altre sentit, el projecte evidencia com, en el context europeu, en el qual preval la producció de caràcter immaterial, certes dimensions de les subjectivitats col·lectives, entre les quals hi ha el gènere, es manipulen a fi d’establir jerarquies entre professions diferents, en aquest cas entre el treball artístic i el domèstic o de cura. A les imatges, a dalt, Le Corbusier, Pierre Jeanneret, Charlotte Perriand. Disseny de Charlotte Perriand per a Le Pavillon Suisse a la Ciutat Universitària de París. París, França, 1933. Col·lecció Anne Laure Gillet i Hernando Pérez Díaz. Foto: Lukasz Michalak. A sota, foto de Raquel Friera.