FCC-Segell-banner4
Jaume Geli inaugura \

Exposicions

Jaume Geli inaugura "Projecte L" a la Fundació Valvi

bonart girona - 25/02/18
thumbnail_Centre Pere Planas nou 2021BanerVictor04
La Fundació Valvi de Girona inaugura Projecte L de Jaume Geli el dia 27 de febrer a le 19.30 h. La mostra es podrà veure fins al 31 de març a l'Espai d'Art Mercè Huerta i a la Sala Miquel Martí i Pol de la Fundació Valvi.

Eva Vàzquez, crítica d’art d’El Punt-Avui i historiadora de l’Art, ha escrit en el catàleg de l’exposició que “Albrecht Dürer va dibuixar-lo en un gravat sense haver-ne vist mai cap. Eugen Ionescu li va dedicar una obra de teatre que en realitat parlava d’una altra cosa. Per Salvador Dalí era una persistent obsessió -una més-, que feia girar el desig concèntricament, castament, al voltant d’una banya miraclera.

Però és l’assagista Eliot Weinberger qui ofereix la història més detallada del rinoceront en un dels capítols d’Una cosa elemental, en el qual enumera els vuit primers exemplars d’aquest mamífer mil·lenari que van arribar a Europa entre el 1515 i el 1799: dos segles de fascinació i estupor davant una bèstia tan ignota, que el més exacte que se’n va poder dir era inevitablement contradictori: que Déu habitava als plecs de la seva pell rasposa i que la seva

docilitat era semblant a la d’un porc. La majoria de referències exalçaven la seva pesantor antediluviana, el seu cobriment de col·lagen cuirassat, la seva exòtica lletjor, reproduïda en infinitat de joies i articles de saló, però també la seva mansuetud exasperant, el seu caràcter melancòlic i trist. Fins que un diari de l’illa de Hawaii va fer-ne el millor retrat a mitjan segle XIX, poc abans que comencés a extingir-se a tot Euràsia en mans dels caçadors furtius. El rinoceront seria, segons aquest decàleg hawaià, una bèstia grossa i feixuga, de cames curtes i morro llarg enforcat per una protuberància dura, sense os, que li

serveix per defensar-se de lleons, tigres i elefants. Malgrat la seva corpulencia gegantina i feroç, s’alimenta a penes de matolls, canya de sucre i esbarzers punxeguts, i en poques coses obté tant de plaer com rebolcant-se als bassals enfangats, com els porcs, amb els quals també comparteix, pel que sembla, un intel·lecte ínfim. La seva “desmesurada estupidesa”, constata l’article reproduït per Weinberger, li impedeix trobar cap avantatge a viatjar en companyia, ni tan sols la d’altres rinoceronts, de manera que, havent aplegat un conjunt de dades tan poc profitós, un es preguntava, una mica decebut: “I, llavors, per què

va ser creat, el rinoceront?” Els primers rinoceronts que van poblar la Terra, diuen que eren com cavalls petits

i, a diferència dels seus voluminosos descendents, no havien desenvolupat cap classe de cornamenta i, en canvi, sí una certa agilitat en carrera. Jaume Geli té un cavall. El deixa pasturar també en una cleda on trota i es rebolca tot sol.

Ara és un animal vell, potser no serveix ni per llaurar. Així doncs, per què tenirlo? Per què alimentar-lo i anar-lo a veure i raspallar-li la crinera? No permeteu mai que ningú us formuli aquestes preguntes: aboquen al precipici, a la foscor

impenetrable de l’origen del món, al primer cruixit que va travessar el nores i va escampar-hi l’enigma reverberant d’un so. Us portaria a preguntarvos sobre el perquè de la vida, o sobre l’amor, la lleialtat, el respecte. Sobre

la barreja d’orgull i aflicció amb què guardeu les eines de forja de l’avi o les restes d’una rentadora calcinada. Res de tot això no té resposta, a menys que cregueu en rituals màgics, com els asteques, que confiaven a renovar el cicle de la vida plantant cada any l’arbre més alt i esponerós al mig d’un llac, prop d’un remolí perillós, on de fet acabava podrint-se. Jaume Geli cuida el seu cavall al mateix terreny on se li va morir una prunera.

Les branques han adoptat una posa dramàtica, com si haguessin bregat durant segles contra un vendaval tempestuós semblant a les ondes enfollides d’un xuclador. Un vòrtex, en diria Weinberger  el remolí on desguassa l’ordre de l’univers. El vòrtex venera el moviment circular i genera una forma propera a l’hèlix, al contrari de l’angle, que és rígid i obtús com una banya de rinoceront. O com una ela, la grafia al voltant de la qual diuen que s’organitzava tot l’alfabet dels mandeus, segons els quals “cada lletra sorgia de l’anterior i l’alabava”, en una seqü.ncia regida per l’encantament sonor més que per cap lògica

gramatical. En la numeració romana, la ela correspon al cinquanta, l’edat que ja ha conquerit Jaume Geli, la màxima expectativa de vida dels rinoceronts. No és el símbol d’una fita existencial, sinó un signe, una forma sense os que

pot portar-se a passejar, lleugera com un paravent, per carrers familiars fins a dipositar-la al mig d’un llac, o una absència, més aviat, que s’ha de perseguir escarbotant a terra o propiciant que es manifesti en una taca de rovell o l’halo

d’una ombra. Un angle és un instrument perfecte per mesurar el terreny, però també la forma que més s’adapta al nostre cos, per seure-hi o reclinar-s’hi a pregar, i en acabat rebolcar-s’hi, com un rinoceront a les basses de fang, fins a assecar-les i deixar-hi les marques endurides de la pell, tot d’estries ondulants que venen de molt lluny, que no tenen fi, hipnòtiques com un vòrtex al desert".

Et poden
Interessar
...

BONART-817x68-Cervells