Subllum: La república del groc, Miró, Cadafalch i "D'Ací i d'Allà"

“Fluxos i transformacions renoven el món sense parar, com la marxa ininterrompuda proporciona constantment una eternitat infinita.” Les meditacions de Marc Aureli sempre tenen fragments de poesia en estat pur i, evidentment, també d’actualitat, com en un etern retorn. Sabia el que era l’exili interior i exterior i creia que la filosofia era l’única manera, com l’estoïcisme, de mirar l’existència des d’un present que s’esmicola a la velocitat de la llum. Va governar i ho va fer compartint el poder, un fet inèdit. I tot això ho sabem gràcies als textos que ens han arribat i han possibilitat, segle rere segle, la transmissió del coneixement. I la transmissió del coneixement és clau per fer desenvolupar les societats, quelcom que ha sabut des de sempre el món de l’edició a Catalunya, a l’avantguarda en aquest àmbit.
I ho dic perquè enguany es commemora el centenari de la publicació de la revista D’Ací i d’Allà (1918), una de les joies editorials de casa nostra, en concret pel seu número 179, l’especial d’hivern del 1934 dedicat a l’art contemporani amb una portada de Joan Miró. Dirigida a partir del 1924 per Carles Soldevila i sota la direcció artística de Josep Sala, que va ajudar a introduir el concepte de fotografia publicitària, aquesta revista era seguida “pels il·lustrats del món obrer, els lletraferits, la nova burgesia de professionals i gent d’empresa”, indica l’exconseller Joan Manuel Tresserras, que va dedicar la seva tesi a aquesta publicació. El text pertany al llibre que el 2009 vam publicar des de l’Associació de Premsa Periòdica en Català (Appec) amb motiu de l’exposició Un país de revistes, història del magazins en català.
D’Ací i d’Allà, no per casualitat, neix sota el paraigües de la fita més lloable del segle XX al Principat, la creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925), que va derivar en un concepte de Catalunya Ciutat(s) que és la base del país que avui tenim entre les mans. D’Ací i d’Allà es va fundar durant la presidència a la Mancomunitat de l’arquitecte Puig i Cadafalch, un homenot genial, el centenari del qual, el 2017, ha passat sense el lluïment que potser caldria, malgrat les llums i ombres del seu recorregut polític, i que va acabar també a l’exili. Una revista que tanca la seva activitat el fatídic any 1936, quan la República torna a desaparèixer, tot i que la defensin aferrissadament artistes com ara Bartolí, Fontserè, Clavé, Renau, Juli González, Alberto, Joan Miró, Picasso, Calder… Aquests cinc darrers articularen el magnífic i històric pavelló de la República de l’Exposició Universal de París del 1937, construït per Josep Lluís Sert i Luis Lacasa.
Aquest pavelló fou un acte de comunicació internacional incontestable per visibilitzar un conflicte provocat per l’alçament de forces antidemocràtiques encapçalades pel dictador Francisco Franco i amb la complicitat de l’alemanya nazi de Hitler. Sembla que avui el conflicte té la seva versió moderna (sense morts, gràcies al pacifisme català i a un marc Europeu, cal dir, gens proactiu) amb un govern de la Generalitat de Catalunya forçat a l’exili a Brussel·les, fent metafòricament de pavelló de la República, o empresonat injustificadament en presons de Madrid. Mentrestant, el govern espanyol envia piolins a impedir l’exercici de la democràcia a cops de porra contra ciutadans indefensos o aplica anticonstitucionalment un article 155 que, en matèria cultural, manlleva injustament les obres del monestir de Sixena del Museu de Lleida, també per la força. Una dictadura del 155 que permet al ministre Montoro reclamar l’IVA cultural de manera sorprenent per torpedinar més i millor les institucions culturals clau de Catalunya, que, per altra banda, el ministre de Cultura del Regne d’Espanya infradota econòmicament. Un escenari dantesc que només la persistència ciutadana en una marxa ininterrompuda de groc republicà podrà aturar. Resistència pacífica, acció real. Un color signe de felicitat, curiositat, optimisme i espontaneïtat. Els nostres lemes.