Combats del Temps: Sixena, una vergonya patrimonial

A l’edat mitjana, el monestir de Sixena era un monestir femení important. A l’església s’exposaven diverses caixes funeràries de fusta. Els fidels i quotidianament les monges hi veien pintades l’efígie de la difunta acompanyada dels escuts heràldics familiars. El sarcòfag d’Isabel d’Aragó, que estava situat al braç esquerre del transsepte, presenta la figura jacent de la difunta acompanyada d’una segona religiosa de dimensions inferiors en pregària. Una mica més tardana, de la segona meitat del segle XV, la caixa sepulcral de Beatriu de Cornel reprodueix el mateix esquema compositiu, en aquest cas desplaçant els escuts a la tapa de la caixa i presentant la figura jacent a la paret frontal. Eren potser habituals entre les jerarquies religioses o civils de l’edat mitjana, però se n’han conservat poquíssimes: per això les considero d’un altíssim valor patrimonial. El dilluns 11 de desembre passat, aquestes i altres obres que havien estat de l’antic monestir de Santa Maria de Sixena van ser arrabassades del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida que les custodiava, “a cops i amb nocturnitat”, com titulava el diari Segre. Les obres havien estat adquirides als seus propietaris –la comunitat de monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem– entre els anys 1983 i 1994, –és a dir, abans de la creació del Bisbat de Barbastre-Montsó (17 de setembre del 1995), resultat de la prèvia decisió de la Cúria del Vaticà (15 de juny del 1995) de desmembrar l’històric Bisbat de Lleida, del qual sempre havia format part el monestir de Sixena. L’any 1998, el govern d’Aragó va impugnar la venda davant del Tribunal Constitucional, adduint un “dret de tempteig”, però el veredicte del tribunal, emès l’any 2012, va refusar els arguments del govern aragonès i va donar la raó a la Generalitat de Catalunya. Posteriorment, l’abril del 2015, el jutjat de primera instància i instrucció número 1 d’Osca –arran d’una nova acció del govern d’Aragó– va dictaminar la nul·litat de la compravenda del 1983-1994 i el “retorn” de les obres a Sixena, un retorn que l’esmentat jutjat va reiterar per un decret del 24 de maig del 2016. Aquests actes judicials van ser recorreguts en contra. Ara, però, aprofitant la força que imposa l’aplicació colonitzadora de l’article 155 de la Constitució Espanyola, les obres han sortit manu militari cap a Aragó. Moltes institucions i experts s’han pronunciat davant una barbaritat patrimonial d’aquest tipus. L’Institut d’Estudis Catalans ho ha fet dues vegades. Les obres formen part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català i, per tant, s’han de mantenir a Catalunya sota la tutela de la Generalitat, sense dispersions ni disgregacions. Però és sobretot en l’àmbit conservatiu que l’escàndol colpeix. Des de fa anys hi ha convenis internacionals entre museus que prohibeixen el trasllat de primitius medievals pintats sobre fusta fins i tot tancats en condicions climatològiques constants. Ara, aquestes peces de fusta úniques han estat traslladades i han hagut de suportar moviments i canvis climàtics. Que potser no saben els responsables patrimonials d’Aragó i els polítics de l’Estat que és un crim contra la humanitat maltractar el patrimoni cultural? A la imatge, caixa funerària d’Isabel d’Aragó, 1434, quan era al Museu de Lleida.