Gravadors catalans de 1750 a 1950 a Palau Antiguitats

Palau Antiguitats del carrer de Gràcia, 1 de Barcelona presenta del 21 de febrer al 22 de juny del 2018 l'exposició Mestres de l'Aiguafort. Gravadors catalans de 1750 a 1950. L’exposició del Gabinet d’Arts Gràfiques de Palau Antiguitats planteja una antologia al voltant del gravat català a l’aiguafort; tècnica que, amb variants, té un pes social minoritari en relació a la pintura però amb més rellevància de la que hom creu. Entre els segles XVIII i XX aquesta es subscrivia com a suport gràfic per a: la bibliofília, les il·lustracions, la cartografia, l’ex-librisme, etc. Amb prop d’una quarantena de noms, la mostra aplega un reguitzell d’artistes coneguts dins d’aquest camp creatiu: des del barroc Francesc Tramullas, a les realitzacions dels gravadors de “La Rosa Vera” mitjan segle XX (Granyer, Galí, Mompou, Humbert, Amat, Ferrant, Todó, Guinovart, Pla Narbona), gràcies a l’esforç editorial d’alt nivell encapçalat per Jaume Pla qui obrí les portes de la creació calcogràfica a artistes plàstics que mai abans havien agafat un burí per gravar. Entre molts noms, destaquen les obres de Marià Fortuny, insospitat geni del gravat català vuitcentista; de Joaquim Mir, que assajà aiguaforts que defugien tot preciosisme; de Xavier Nogués, inventor d’una molt personal calcografia noucentista; al costat de coetanis d’envergadura com Joaquim Sunyer o Ricard Canals. L’inclassificable Pau Roig s’abocà a textures rembrandtianes i d’altres, com Junceda, Smith o Domingo –que arribà a publicar un tractat d’aiguafort- hi tenen presència, com també Pau Gargallo i Laura Albéniz. En resum, una exposició que demostra que l’aiguafort català no és pas cap “anècdota” i que caldria prendre’l més seriosament del que creiem. Mestres de l'Aiguafort. Gravadors catalans de 1750 a 1950 Francesc Fontbona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Institut d'Estudis Catalans ha escrit sobre aquesta exposició: "L’aiguafort –per simplificar dins aquesta denominació tot el gravat calcogràfic, que té moltes variants tècniques– té a Catalunya un pes social molt més minoritari que la pintura, però també de molta més densitat del que la majoria de gent es creu. I de molta qualitat també. El gravat –i avui aquí en aquesta exposició deixem de banda el xilogràfic, que fou el primer de tots, perquè pertany a un altre món– té històricament unes funcions que fan d’ell un art molt diferent de la pintura. Per això, si en l’art vuitcentista i en el del segle XX, l’exposició i la galeria d’art van tenir un paper molt fort en la difusió de les arts plàstiques, només en una petita part aquest paper beneficià al gravat, ja que aquest sovint es difonia essencialment a través d’altres canals: la il·lustració literària, la bibliofília, la cartografia, l’ex-librisme..., el que feia que part important dels aiguaforts que circulaven no ho fessin emmarcats, exposats i penjats a una paret com a obres d’art entronitzades, sinó en carpetes, relligats o en biblioteques com a imatges abans de res utilitàries, aclaridores d’alguna cosa. Aquesta exposició d’ara té la vocació de ser una antologia de l’aiguafort català, però l’espai de que disposa l’obliga a ser molt sintètica. Penjades als murs de la galeria hi ha des d’obres del setcentista Francesc Tramullas fins a realitzacions dels gravadors de “La Rosa Vera”, de mitjan segle XX (Granyer, Galí, Mompou, Humbert, Amat, Àngel Ferrant... fins els més joves Todó, Guinovart, Pla Narbona), aquell esforç editorial d’alt nivell que Jaume Pla va emprendre per a obrir les portes de la creació calcogràfica a molts grans artistes plàstics del país, que sovint tanmateix mai havien agafat un burí ni cap altra eina per gravar. Entre molts més trobareu aquí els anònims “Horrores de Tarragona” de l’època de la Guerra del Francès; obres de Fortuny, insospitat geni del gravat català vuitcentista; de Joaquim Mir, que assajà com qui diu per a ell mateix uns aiguaforts que defugien tot preciosisme; de Xavier Nogués, inventor d’una molt personal calcografia noucentista; al costat de coetanis d’envergadura com Sunyer o Canals. L’inclassificable Pau Roig s’abocà a textures rembrandtianes fins i tot quan copsava escenes inequívocament del segle XX. Junceda, Smith o Domingo –que arribà a publicar un tractat d’aiguafort al Brasil– hi tenen també una presència especial, com els esporàdics Gargallo i Laura Albéniz. I l’obra personal de l’esmentat Jaume Pla hi té lògicament un paper intens, pel protagonisme enorme que va tenir en el món calcogràfic català del seu temps en el doble paper d’apòstol i de creador. Molts altres gravadors tenen també presència a l’exposició, bé que menys intensa malgrat el pes indiscutible que la seva obra significà (Rigalt, Torras Armengol, Simó Gómez, Galwey, Ramon Borrell, Estrany, Colom, Jou, Capmany, Vila Arrufat). I no entrem en valoracions estètiques ja que n’hi ha per tots els gustos. I per ser completa del tot, a l’exposició haurien hagut d’aparèixer igualment Joaquim Pi i Margall, Antoni Roca i Sallent, Angel Fatjó, Joaquim Furnó, Josep Torné, Josep Triadó, Ramon Pichot, García Falgás, F. Esteve Botey, el Dalí dels Chants de Maldoror, Edouard Chimot, Francesc Serra, els germans J. Fin i Javier Vilató Ruiz, Marta Ribas, Gustave Cochet, Joan Brotat, Roser Bru, Cesc, Josep Maria Subirachs, Maria Josepa Colom o Joan Barbarà, com a mínim. Tot això ens donaria una exposició que caldria fer-la a una gran sala institucional, però que demostraria que l’aiguafort català –deixant de banda noms del segles XVI, XVII i del mateix XVIII, per la seva presumpta manca de voluntat creativa– no és cap anècdota, sinó quelcom d’un historial més que notable que mereix que els afeccionats a l’art hi dediquin molta més atenció del que hi dediquen". A les imatges, Captaire, ca. 1862 de M. Fortuny. A sota, gravat de P.Roig.