Reflexions: Els museus de franquícia

La nova política dels grans museus ja no funciona amb la mecànica de l’intercanvi, jo et deixo una peça de la meva col·lecció i tu me’n deixes una altra de la teva; i si el Louvre s’expandeix a Abu Dhabi i el MOMA de Nova York arriba a París és perquè aquests museus, que van ser creats respectivament per les cases reials europees i per la burgesia del gran capital nord-americà, necessiten noves fonts d’ingressos per poder mantenir els grans aparells que han esdevingut aquests centres. I és que els diners que una ciutat, un país o fins i tot una fundació financera poden dedicar a la cultura no són suficients per bastir nous edificis o mantenir els existents i sufragar alhora el cost de les exposicions, que el màrqueting ha anat encarint cada vegada més. Per tot això, avui sembla que estem vivint una cursa permanent entre museus, que a vegades sembla que estiguin més pendents dels rècords estadístics i de la recaptació de taquilla que no pas de la qualitat de les propostes artístiques que fan. És, doncs, la necessitat d’incrementar els recursos econòmics dels museus, grans i petits, la que ha originat l’aparició de noves iniciatives que, a la vegada, es venen com a oportunitats que no es poden deixar perdre per apropar un determinat art a un indret concret al qual altrament no tindria accés. Dos bons exemples d’aquesta nova manera de fer s’han donat a l’Orient Mitjà i a la vella Europa. Abu Dhabi pretén atreure el turisme del món occidental amb l’illa artificial de Saadiyat, construïda expressament per ser la seu de diverses iniciatives culturals, entre les quals hi ha una espectacular obra de Jean Nouvel, que, superant les marques de les seves obres anteriors, ha intentat crear una àgora supertecnològica que en el seu conjunt “fa pensar en una Medina àrab”, i que és un edifici realment enlluernador, cobert amb una volta de 180 metres de diàmetre i 7.500 tones que simula una gelosia per la qual entra la llum natural, on hi ha el denominat Museu Louvre Abu Dhabi. Un museu que en l’aspecte arquitectònic pretén osmotitzar-se amb els cànons constructius del país on és, encara que els continguts són tots uns altres, perquè presenta peces de Mondrian, Manet, Leonardo da Vinci, Van Gogh, Rothko, Giacometti, Man Ray, etc., ja que, en lloc d’inventar un nou model de museu o de presentar la seva pròpia cultura, ha recorregut en primera instància a l’arquetipus de museu = cultura occidental. Una cultura que per a molts dels habitants de l’emirat d’Abu Dhabi representa un paradigma que desitjarien seu i que l’abundància de petrodòlars els permet sentir com a seu, mitjançant un acord entre els governs d’Abu Dhabi i de França i els seus museus, que han rebut 1.000 milions d’euros per aquesta operació, a canvi de la cessió del nom del Louvre per un termini de 30 anys i de 300 obres de les seves col·leccions que s’aniran renovant al llarg de 10 anys. Un acord sospitós que pressuposa que l’exèrcit francès tindrà una base en aquell país de l’Orient Mitjà. I, tot i així, hem d’admetre que aquesta iniciativa no només complau els ciutadans d’Abu Dhabi perquè beneficiarà els museus francesos i, més concretament, el Louvre, que amb aquest suport econòmic continuarà expandint-se i augmentant en nombre de visitants. L’altra cara de la moneda la trobem en la presentació d’una selecció de les col·leccions del MOMA de Nova York a París. Unes peces que no han estats rebudes per cap gran museu o galeria nacional, sinó que s’exposen en un espectacular pavelló privat obra de Frank Ghery, de la Fundació Louis Vuitton. Sorprèn veure que les millors obres del MOMA arriben a París sense que l’administració francesa o la ciutat hi participin, però és que avui dia per pagar la publicitat, els transports, les assegurances, els catàlegs i la gestió d’una exposició són necessaris massa diners que els museus no tenen i no poden generar, però sí que ho pot fer la fundació que patrocina l’home més ric de França. Veiem, doncs, com l’Orient o l’Occident per fer la seva cultura ja no treballen amb valors artístics o culturals, sinó amb valors exclusivament financers, i que ho fan per sobreviure, però també per abordar macroprojectes en una cursa competitiva que ara no té aturador, perquè al cap i a la fi: “money, money, money”. A la imatge, el Louvre de Abu Dhabi.