La mirada creativa d'Enric Farrés Duran al Bòlit, Centre d'Art Contemporani

Bòlit Centre d’Art Contemporani de Girona exposa fins al 8 d'abril del 2018, Res és meu d'Enric Farrés Duran. John Berger va utilitzar les dues primeres frases del seu cèlebre Maneres de mirar per fer tota una declaració de principis: “L’acció de veure precedeix la paraula. L’infant mira i reconeix abans de saber parlar.” Amb tot, Berger se saltava un pas fonamental que sí que han tingut en compte altres autors... El punt de partida pot semblar evident, però no ho és en absolut: hom parla de la representació pictòrica pressuposant una capacitat específicament humana que és la de veure-hi; si tinc al davant un quadre amb un rostre pintat, aleshores veig el rostre i, al mateix temps, també puc veure la superfície plana que la representació pictòrica aplaça o, potser millor, utilitza per als seus fins. Es tracta d’un tipus d’experiència de la duplicitat que ha estat caracteritzada per teòrics de la pintura tan aguts com ara Richard Wolheim: allò realment important és que el fet de veure-hi és lògicament i històricament anterior a la representació, sigui del tipus que sigui. Lògicament anterior, en la mesura que tots podem veure coses que no són representació de res a banda de si mateixes (un núvol, una ombra o una taca d’humitat a la paret, per exemple), i històricament anterior, en la mesura que els nostres ancestres primer van haver d’aprendre a mirar per després, només després, fer les representacions d’animals que van immortalitzar a les parets de les seves cavernes. I no només això: assumida la capacitat de mirar, resta encara l’heroica tasca de transmutar la mirada en quelcom creatiu. Ens referim, per exemple, al típic episodi protagonitzat per un jove visitant de museu que, en un moment de descuit del professor o del vigilant de sala, s’escapoleix del grup per mirar amb més deteniment una de les obres exposades: es tracta d’un gest que ens hauria de resultar familiar, com també que aquest intrèpid curiós, en el seu incipient acte de profanació, intentés pervertir el punt de vista normal (en tant que normativitzat) apropant-se a l’objecte en qüestió des de perspectives imprevistes. En aquest sentit, el darrere sempre seria allò que més estimula la imaginació. El llenguatge és ple d’expressions que enregistren aquesta primerenca obsessió humana: descobrir la cara oculta, el costat fosc, l’altra cara de la moneda, la contraimatge, el revers de la veritat, l’ignot... Explorar, en definitiva, allò que roman proscrit a la visió superficial en la mesura que la informació que conté no és pertinent o que, en cas de ser-ho, cal mantenir en secret. Com molt bé assenyala Montse Badia en la presentació que fa de l’Enric Farrés Duran (Palafrugell, 1983) és fonamental no oblidar mai que estem davant d’un narrador d’històries, històries en les quals la realitat i la ficció s’acaben trobant i modificant: “El seu treball –subratlla Badia– s’articula a partir d’investigacions, coincidències i trobades fortuïtes i de la possibilitat de realitzar connexions entre diferents llocs, objectes i circumstàncies. Farrés crea narratives que revelen relacions amagades i inesperades, que de vegades impliquen temps i llocs diferents...” L’adaptació per al Bòlit de la mostra produïda per a La Panera de Lleida, igual que la col·laboració dels museus de la ciutat de Girona, no deixaran ningú indiferent. Per si de cas, Ferrés utilitza el títol per curar-se en salut: “Res és meu.” A la imatge, Enric Farrés. Res és meu. Manuscrit inèdit no literari. Document original escrit per l’escriptor Josep Pla. 22×29,5×3 cm. Fotografia: Pau Ardid.