Emmanuel Guigon, director del Museu Picasso de Barcelona

Nascut a Besançon l’any 1959, Emmanuel Guigon ha arribat al Museu Picasso de Barcelona després d’una llarga carrera acadèmica i com a museòleg en institucions com ara l’IVAM i el Museu Reina Sofia, entre d’altres. És doctor en història de l’art contemporani per la Universitat de la Sorbona i especialista en avantguardes històriques, surrealisme, art espanyol modern i contemporani i art europeu de postguerra. El francosuís ocuparà el càrrec de direcció durant cinc anys. Entre les seves prioritats hi ha la de donar un impuls internacional i promoure la seu catalana com a centre de recerca.    - Després d’aquests mesos al capdavant del museu, com comença a articular-se el projecte de direcció? - Dirigir el Museu Picasso és un privilegi, però també un repte. Aquests dies havia d’assistir a un congrés de directors de museus monogràfics, al qual finalment ha anat una conservadora de la casa. Li vaig dir, digues que el museu no és un museu monogràfic, és un museu Picasso, i Picasso no és monogràfic, Picasso és enorme, travessa tot el segle XX, o gairebé. Des de finals del segle XIX, té tantes influències, Toulouse Lautrec, Torres Garcia... del noucentisme a la modernitat més moderna de la pintura de més cap al final de la seva vida, el cubisme, l’escultura, diferents tècniques... - Així, encara hi ha molt a investigar. - Sempre es poden dir coses noves i de fet estem plantejant obrir perspectives. El projecte amb què vaig concursar era científic i cultural, i tinc molt present que un museu és un equip. - Quines recerques vol impulsar? - És una col·lecció tan particular... Aquest museu té molta ànima, perquè és el primer museu que va voler Picasso. És on es troben els anys de formació acadèmica fins a l’època blava. Aquest any que ve prestarem 50 obres per a una exposició a Orsay sobre el blau i el rosa. A canvi, presentarem obres mestres del Musée d’Orsay, de Cézanne, Van Gogh, Gauguin, obres que Picasso va poder veure a finals del segle XIX i que li van interessar. I al mateix temps prestem una obra mestra, la primera, Ciència i caritat, per fer una sala sencera, amb els esbossos, les fotografies publicades a París Match amb motiu de la donació, amb Sabartés, fetes al passeig de Gràcia. Ara s’hi està fent un treball molt important de restauració. Estic content que el que només coneix qui ha vingut a Barcelona es pugui veure a París. - Quina és l’orientació, doncs, del programa expositiu? - Hem engegat una política d’exposicions, d’investigació i de públics, tant en un àmbit social com geogràfic. No es tracta de trencar amb res, però cada director té la seva personalitat. - Com s’articularà aquesta triple missió? - La meva particularitat, cada director ha tingut la seva, és que soc científic i historiador, soc catedràtic... però no soc especialista en Picasso. El conec bé, he escrit sobre Picasso, sobre el collage, sobre l’objecte, perquè he escrit molt sobre les avantguardes històriques a Espanya. L’especialitat en les avantguardes en general i també en els anys 50, m’ajuda a teixir fils. El que vull és convertir el museu en un centre internacional d’estudis picassians. M’han nomenat professor associat a la universitat d’aquí, l’Autònoma, i ja he començat a veure una tesi doctoral sobre Picasso, juntament amb Jèssica Jacques. També signarem un conveni amb la Sorbona. En la mateixa línia, estem creant una col·lecció d’estudis que es diu Col·lecció Sabartés, i  m’agradaria crear un premi d’investigació, però ens cal trobar mecenatges. A partir de l’any que ve crearem una cosa extraordinària que mai no ha existit, una revista picassiana. - La idea d’aquesta publicació és mirar cap al futur? - Cal tenir una visió contemporània, i que hi participin persones que no siguin necessàriament historiadores, com ara el cuiner Ferran Adrià. - A això es refereix quan parla de noves narratives? - Sí, a fer servir la força d’investigació que hi ha aquí i a fora. Cada any s’han de programar exposicions monogràfiques amb noves visions, bluckbusters, que siguin atractives per als grans públic però alhora, encara que pugui semblar contradictori, ser exposicions innovadores i d’investigació. I, al costat, fer exposicions petites d’investigació sobre un tema específic. Per exemple, l’any 1917 és l’any de la darrera estada important del pintor a Barcelona. Calia fer alguna cosa. A més, és una data tan important en la història de l’art i en la història del món. No és una mostra gran, però hem trobat fotos inèdites, quaderns inèdits, és molt científica. Un altre aspecte seria recollir la repercussió de l’imaginari picassià a França, llibres, llibres infantils... fer-ne una de completa, amb dibuixos de nens... Explorar també punts de contacte amb l’art contemporani... Una mostra fonamental per al futur és Miró/Picasso, que s’ha de treballar amb la Fundació Miró. - Seria ara el moment de fer una revisió de Picasso i l’objecte?  - He escrit molt sobre l’objecte i l’acoblament. Amb Georges Sebbag, Sur l’objet surréaliste, per exemple. Sobre l’objecte s’han fet grans exposicions en diferents moments, sobre els acoblaments, a finals del 60, amb la nova escultura britànica... Salvat-Papasseit té un poemari, L’ús del quotidià, amb un poema que es titula Res és inútil. Fer una gran exposició sobre això estaria molt bé. - I en l’aspecte del compromís ideològic de Picasso? - Hi ha una exposició sobre el Guernica a París en la qual participaran membres del meu equip. A més, el 2019 voldria fer una cosa que ja tenia pensada fa temps per al Museu Picasso de París. Explorar la relació entre Picasso i Paul Éluard. És l’amic més proper de Picasso des del 1934 fins a la mort del poeta, el 1952. Després de la mort d’Apollinaire i acabada la I Guerra Mundial, serà el gran poeta per a Picasso, aniran junt de vacances, etc. Éluard col·leccionava obres de Picasso des del 1919/20 a les subhastes Karweiler. El museu té un collage cubista donat per Gala que havia comprat Éluard. Tenia més de 100 obres de Picasso, havia escrit molts textos i poemes, i Picasso va il·lustrar molts dels seus llibres. Paul Éluard va estar en la gènesi del Guernica. Val a dir que Picasso, quan no pinta ni fa escultura o ceràmica, en els moments de crisi, escriu. És un gran poeta. Hi ha un text a Cahiers d’Art de l’any 1935, amb traducció i introducció d’André Bréton als poemes automàtics surrealistes de Picasso, que es va publicar a Gallimard als anys 80, o l’obra teatral Désir attrapé par la queue, una obra del teatre de l’absurd genial, amb un diàleg entre un peu, un pastís de crema... en la tradició d’Alfred Jarry, d’Ubu Roi. - Les relacions són un pol important de la gestió? - Hem signat un conveni amb el Museu Picasso de París per a estades de personal. Això facilitarà els intercanvis, com amb la mostra de la cuina. M’agrada barrejar camps i disciplines. Picasso ha pintat cuines tota la vida, com a espais, aliments. També ha estat molt vinculat als restaurants, el 4 Gats, Le Catalan a París, ha estat lligat a una sèrie de sopars, com ara el d’homenatge a Apollinaire, a Rousseau, a Picasso mateix... la seva obra poètica i teatral parla de l’erotització dels aliments i el menjar. Escultures com ara la poma, el vas d’absenta... Aquesta mostra inclou obres mestres de totes les èpoques, tot i que no és una història de Picasso a través de la cuina. Ho farem aquest mes de maig. El catàleg recollirà visions molt diverses sobre el tema, i, en paral·lel, organitzem una exposició amb Ferran Adrià. Amb un punt de contacte, que són les fases de la destrucció.