Art i Música: L'estètica del "punk"

Les brutals polítiques econòmiques amb què el conservadorisme de Margaret Thatcher va castigar la societat britànica en la dècada dels setanta del segle XX van tenir unes dramàtiques conseqüències entre la joventut. Els joves tenien poques perspectives de futur; el sistema escolar expulsava els adolescents a bandades, ja que prioritzava únicament els més brillants, i els abocava a les oficines de l’atur i a buscar-se la vida com bonament poguessin. No resulta, doncs, estrany que els joves tinguessin un ressentiment important contra el sistema i que uns dels eslògans més repetits de l’any 1977 fos “no future”. La música, com tantes altres vegades ha passat al llarg de la història, es va convertir en la vàlvula d’escapament de la ràbia juvenil. Es va batejar com a punk, tot i que bevia de moltes arrels; entre aquestes, del rock primigeni, de revolta juvenil dels anys 50. Els joves reconeixen que el sistema els rebutjava i es van plantejar viure al marge del sistema, provocant-lo, menystenint-lo. Es converteixen en moviment i es declaren autosuficients tot desenvolupant el fenomen del do it yourself. La indumentària era reciclatge 100% i tenien un punt de provocació estètica: els imperdibles els marcaran, igual que les jaquetes de cuir negre modificades segons el gust de l’usuari. De fet, la botiga de roba de Malcolm McLaren i Vivienne Westwood a King Road va ser l’epicentre de tota la moguda punk. Les ganes de provocar (el sistema hi va caure de quatre potes) els portaven a utilitzar creus gammades i altres símbols. Si els Rolling Stones portaven el cabell llarg, ells el portaven de qualsevol manera, de punta o ben curts, de colors o amb cresta mohicana, que també va ser un poble anorreat i guerrer. Una bona visió d’aquest ambient juvenil de revolta ens l’ofereix Steve Jones, fundador dels Sex Pistols en la seva recent biografia publicada en castellà Lonely Boy. Historias de un Sex Pistol (Libros Cúpula). L’etiqueta Fes-t’ho tu mateix es va aplicar a qualsevol activitat musical i cultural. La capital britànica va aplegar en la segona meitat dels anys 70 tot un seguit d’elements artístics efímers i peculiars per a l’època, com ara l’exposició titulada Prostitution, que intentava trencar tabús, tot i la reacció de la societat benpensant, i un munt de fanzines i revistes autoeditades que competien en popularitat amb les més prestigioses. De fet, el punk podria ser considerat el vessant musical d’un fenomen cultural més ampli, que es movia dins els seus propis circuits i amb els seus propis mitjans de comunicació, que avui qualificaríem d’alternatius. El punk, en general, va generar importants anticossos del sistema i va ser combatut amb virulència des de les tribunes mediàtiques i polítiques. En l’àmbit artístic podem recordar la famosa portada del primer (i únic, de fet) elapé dels Sex Pistols l’any 1977, composta per Jamie Red a la manera de les cartes de segrest, amb lletres retallades del diari The Times, que volia evitar la composició tradicional i oferir una imatge voluntariosa. I no menys icònica és la portada per al London Calling dels Clash, amb una foto de Pennie Smith. De la importància artística del punk en donava mostra l’exposició que el 2016 va organitzar el Macba, Punk. Els seus rastres en l’art contemporani, que acostava un art destinat per definició a l’efímer als museus. De tot plegat, del punk com a moviment, fa tot just 50 anys. A la imatge, Jordi Colomer. No Future. 2006. Vídeo i cotxe amb lluminòs. Vídeo 9 m. 43 s. Cortesia de l’artista. Exposició Punk. Els seus rastres en l’art contemporani. Macba 2016. Comissariada per David G. Torres.