Pepe Espaliú: cos polític a Tecla Sala

Tecla Sala de L’Hospitalet de Llobregat presenta del 8 de març al 3 de juny del 2018 Tres temps, Barcelona, l'Hospitalet, 1975-1988-1993. “The personal is political” Carol Hanisch Pepe Espaliú és un dels grans exponents de l’anomenada escultura conceptual espanyola. Es guanyà aquest lloc amb un sol gest artístic, que marcà època: en l’acció performàtica Carrying, del 1992, una cort d’amics i personalitats de la societat civil (entre els quals hi havia Almodóvar, Marisa Paredes o la dona de Felipe González) traslladaren en braços, i per relleus, l’artista cordovès, a qui acabaven de detectar la malaltia de la sida, en un recorregut des del Congrés dels Diputats al Museu d’Art Reina Sofia de Madrid. Ens imaginem una acció semblant avui? L’art mostrant les ferides de la societat, a tomba oberta, amb el cos de l’artista entregat al cos ciutadà, en un moment en què la sida era una malaltia tabú i encara es creia que la trasmissió podia fer-se a través del contacte humà. En paral·lel amb aquesta acció, Espaliú havia treballat la sèrie, ara sí escultòrica, de Carrying, d’una gran simplicitat plàstica, però igualment contundent en el missatge: dues barres i una cadira pintades de negre, emulant el transport medieval propi de les famílies nobles, però que Espaliú proposa com a cadira fusionada amb el seu cos, símbol de l’aïllament social en què estava reclòs. Exposicions retrospectives de Pepe Espaliú, mostrant el Carrying i d’altres peces coetànies, ja s’han divulgat en les moltes exposicions que s’han dedicat a l’artista cordovès d’ençà de la seva mort: al Macba, el 1996; al Reina Sofia, el 2003, i la darrera, l’any passat, a l’IVAM de València. El comissari de l’exposicio a l’Hospitalet, Jesús Alcaide, crític d’art molt proper al Centre d’Art Pepe Espaliú de Còrdova des de la seva fundació, el 2010, proposa, en canvi, una exposició divergent, més dialògica que cronològica, revisant la figura de l’artista a partir de tres moments: 1976, 1988 i 1993. El primer temps artístic té a veure amb la ciutat de l’Hospitalet. El 1976 Espaliú realitza la seva primera exposició individual a l’Associació d’Amics de la Música, l’espai d’art de referència a l’Hospitalet abans de la creació del centre Alexandre Cirici i la Tecla Sala. Alcaide aporta documentació de molts dels projectes efímers dels inicis d’Espaliú: accions amb porexpan al carrer, fotografies, cartells, documents, en col·laboració amb artistes que havia conegut a l’escola Massana, com ara Javier Puértolas o Montse Cosidó. És el moment en què Pepe Espaliú arribà a Barcelona, el 1973, per estudiar filosofia i història, en ple ascens dels moviments d’art conceptual: presenciarà els seminaris d’Oscar Massotta, el gran introductor de la psicoanàlisi de Lacan a la llengua espanyola, i també s’interessarà per l’obra de Joan Brossa i Joan Ponç. La idea d’art com a mitjà d’exploració identitària marcarà la dècada dels anys vuitanta, que el comissari explora a través d’una exposició feta durant el boom de l’art espanyol: a la galeria Carles Taché, el 1988, feta amb el pintor sevillà Guillermo Panque. I finalment, l’any 1992: l’any de l’última exposició de l’artista a la galeria Antonio de Barnola. Artistes contemporanis, com ara Dora Garcia o el Palomar, treballen cadascun dels moments artístics de l’exposició. Una mostra fresca i colpidora d’un personatge referencial de novel·la que el comissari ha volgut reivindicar a la manera de Roberto Bolaño, endinsant-se en l’univers Espaliú com si es tractés d’un detectiu salvatge. A la imatge, Carrying. Sant Sebastià. 1992. Fotografia de Ricardo Iriarte. Col·lecció particular.