"Gabinet. Rebecca Horn" a Es Baluard

Rebecca Horn (Michelstadt, 1944), artista alemanya present a la col·lecció d'Es Baluard amb dues obres, Three Graces in Blue (1993) i La Ferdinanda X-Ray (1981), és una creadora visual amb una àmplia trajectòria en el desenvolupament d'instal·lacions amb vincles amb la tecnologia, performances interactives i la producció de films. Amb aquesta revisió de les seves obres audiovisuals al Gabinet, volem aproximar-nos a les peces vinculades a la imatge en moviment, una via que comença a principi dels anys 70 amb un llenguatge propi de referències metafísiques. Les al·lusions al sexe, al desig, al cos, com també a l'intuïtiu i al científic, unides a la seva manera particular d'incloure referents poètics i literaris, són una constant en aquestes obres. Inspirada en el cinema underground nord-americà, la seva exploració en l'audiovisual porta implícita, així mateix, referències literàries a Kafka, Joyce i Faulkner, a la Generació Beat, a TS Eliot i Sylvia Plath, als clàssics revisitats i als seus propis textos. L'ús d'elements mecànics, materials inèdits i fràgils a les seves instal·lacions, com també la transdisciplinarietat del seu llenguatge, la van portar a col·laborar amb artistes com Jannis Kounellis, amb Sven Nykvist, amb els actors Donald Sutherland, Geraldine Chaplin i Martin Wuttke, i amb l'escriptor alemany Martin Mosebach o el músic Hayden Chisholm. La seva primera pel·lícula és de l'any 1970, un curt de 12 minuts a partir de la performance Einhornperformances, pel·lícules, escultures i instal·lacions espacials, dibuix, fotografies i un tractament especial del llenguatge sonor i la relació dels cossos en l'espai. És l'etapa en què fa servir accessoris pròtesis i extensions a les performances, que després converteix en films, representacions en què explora aquest equilibri entre el cos i l'espai, que aniran evolucionant i donaran lloc a una interacció entre les escultures mecàniques, on els actors exerceixen el paper de màquines disfuncionals. Les peces evolucionen sobre la idea de definir i escurçar distàncies a través de l'ús de reflexos de miralls, llum i so, que inclouen al·lusions, tan característiques, a la impossibilitat del moviment, la incomunicació i la relació amb l'espacial com a metàfora. Horn va concebre el primer llargmetratge el 1978, Der Eintänzer (The Gigolo), al qual seguirien La Ferdinanda: Sonate für eine Medici-Villa (La Ferdinanda: Sonata for a Medici Villa), 1981, i Buster's Bedroom, 1990. Són films molt narratius en els quals es fa palesa l'obsessió de l'artista amb la imperfecció del cos i l'equilibri entre la figura i els objectes.