Joana Biarnés i les lògiques sociohistòriques al Palau Robert

Palau Robert de Barcelona, del 27 d’octubre al 2 d’abril del 2018 presenta una exposició de Joana Biarnés. Ara fa un any, TV3 va emetre Joana Biarnés, una entre tots. Realitzada per Rec Produccions i Photographic Social Vision el 2015, aquest film documental treia a la llum la història de la fotoperiodista Joana Biarnés i Florensa, filla del també fotògraf esportiu de Terrassa Joan Biarnés. Des de llavors, la figura de Biarnés ha eixamplat la llista de noms de dones fotògrafes que han estat recuperades en els darrers anys, com ara la nord-americana Vivian Maier o, en l’àmbit local, la barcelonina Milagros Caturla. Enguany, el Palau Robert li dedica una exposició monogràfica que de fet és una síntesi dels treballs que aquesta fotoperiodista va elaborar, sobretot, per al diari madrileny Pueblo, al llarg dels anys seixanta i principis dels setanta. Les noranta fotografies que conformen la mostra dibuixen un repertori de temes que van des de les riuades del Vallès del 1962 fins a retrats de figures populars de l’època, com ara Marisol, Lina Morgan, Rossana Yanni, Joan Manuel Serrat, Raphael o el reportatge als Beatles, el relat del qual, de la mateixa Biarnés, demostra les seves extraordinàries habilitats per immiscir-se i guanyar-se els potencials retratats. L’exposició també exhibeix nombroses sessions fotogràfiques de moda al carrer, on sovint es destaquen les anècdotes amb el context circumdant. Com acostuma a succeir en aquests casos, cal lamentar la simplesa del discurs historiogràfic, que podria haver-se edificat des d’una mirada sobre la professió, les pràctiques documentals en temps del franquisme o des d’una anàlísi crítica de gènere –la violència simbòlica masculina de moltes fotografies s’imposa a la mirada de forma agressiva–. El conjunt del muntatge dona a entendre que les imatges s’expliquen soles, són transparents i prou obertes per a un públic ampli i que, per tant, no necessiten de cap lectura estètica o sociològica articulada al seu voltant. A aquesta aposta epidèrmica cal sumar l’absència de qualsevol lectura de gènere més enllà del previsible a contracorrent. La relació entre dones i fotografia, en l’àmbit professional, és més recurrent del que hom pot pensar. Ja al segle XIX mullers i filles de retratistes treballaven en el negoci i a mesura que les pràctiques fotogràfiques es van anar multiplicant i heterogeneïtzant amb l’entrada del nou segle, aquestes mateixes dones van desplaçar-se i adaptar-se a les noves formes: fotografia d’estudi, fotografia minutera i fotoreportatge social. En l’àmbit específic del fotoperiodisme, el cas de la Joana Biarnés ha de ser entès dins de la comprensió d’aquest fenomen en què una filla de fotògraf, per proximitat i familiaritat amb el mitjà i el seu llenguatge, i també gràcies al suport del seu progenitor –que la va animar a estudiar periodisme–, decideix introduir-se en un àmbit eminentment masculí. Veure i considerar Joana Biarnés un cas gairebé sistèmic i producte d’unes lògiques sociohistòriques comunes en el camp de la fotografia no li resta interès ni desmereix la innegable tenacitat d’aquesta fotoperiodista a l’hora de fer front a les resistències masclistes; les mateixes, no cal oblidar-ho, que van haver d’afrontar altres fotògrafes coetànies del període, com ara les dones amateurs de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya –entre elles, Milagros Caturla–. Construir la història des de la singularitat i obviant les repeticions, les connexions i les dinàmiques comunes en la pràctica fotogràfica de les dones contribueix a reforçar la mirada masculinista que considera aquest fenomen rar, esporàdic i fins i tot estrambòtic. A la imatge, Joana Biarnés. Joan Manuel Serrat.