Art i Dret: Obres d'art autèntiques, atribuïdes o del taller de l'artista

La compravenda d’obres d’art presenta moltes peculiaritats. Aquestes peculiaritats deriven tant de l’objecte concret del qual es tracta com de les normes que regeixen el mercat de l’art.
Així, les obres d’art són manifestacions artístiques molt variades que han de tenir  una sèrie de qualitats per ser autèntiques. Aquesta autenticitat es concreta moltes vegades en l’autoria de l’obra (l’obra es considera autèntica perquè ha estat creada per un determinat artista), altres vegades per l’època d’execució (l’obra és autèntica perquè va ser executada, per exemple, en el segle XVII) i fins i tot, en algunes ocasions, per altres qualitats que caracteritzen de manera essencial l’obra d’art (l’obra és autèntica perquè es tracta, per exemple, de porcellana de Meissen o perquè és del taller d’un determinat artista).
Tot i això, el llenguatge que s’utilitza en les transaccions de les obres d’art és importantíssim donat que tothom veu molt clar que no és el mateix –ni pel que fa a la rellevància de la peça ni pel que fa al seu preu– que una obra hagi estat creada per la mà d’un determinat artista o que aquesta hagi estat creada al taller de l’artista sense la seva participació directa.
És per aquesta importància del llenguatge emprat que existeix tota una sèrie de terminologia en el mercat de l’art per qualificar les obres. El problema és que a l’Estat espanyol no existeix una norma específica sobre els termes utilitzats per descriure les obres, per la qual cosa existeix una inseguretat en la seva interpretació.
Només en trobem una petita menció en la llei d’ordenació del comerç minorista, que es refereix als deures d’informació i a la veracitat de les descripcions en les vendes al públic en subhasta i que estableix que: “Quan s’ofereixi la venda en subhasta d’un objecte acompanyat del nom o de les inicials d’un determinat autor o precisant que apareix signat per ell, es considera que es ven com a original d’aquest autor, llevat que constin amb claredat els advertiments.”
Contràriament, a l’Estat francès existeix una norma –décret n. 81-255 du 3 mars 1981 sur la répression des fraudes en matière de transactions d’oeuvres d’art et d’objets de collection– que defineix clarament què s’ha d’entendre concretament quan s’utilitzen determinades paraules (atribuït a, escola de, taller de...) i quines garanties comporta per al comprador.
Així, per exemple, l’ús del terme atribuït a seguit del nom d’un artista garanteix que el treball o l’objecte es van executar durant el període de producció de l’artista esmentat i que existeixen presumpcions serioses que l’artista n’és l’autor probable.
L’ús de l’expressió taller de seguit d’un nom d’artista garanteix que el treball s’ha realitzat al taller del mestre o sota la seva direcció.
L’ús de les paraules escola de seguit del nom d’un artista comporta la garantia que l’autor de l’obra sigui l’alumne del mestre esmentat, notòriament sota la seva influència o beneficiat per la seva tècnica. I el decret especifica que aquests termes només es poden aplicar a un treball realitzat durant tota la vida de l’artista o en menys de cinquanta anys després de la seva mort.
Les expressions al gust de, estil, manera, tipus, després de, forma no confereixen cap garantia particular de la identitat de l’artista, la data de l’obra o l’escola.
Com veiem, la normativa francesa ajuda a evitar molts problemes d’interpretació, dona més garanties en les transaccions d’art i afavoreix la seguretat del mercat.

Il·lustració de Josep Perpiñà.

 (*) Sòcia de NIAL. Art Law. Advocada especialista en el mercat de l’art.