Llirentrecards: "Aquell Miró que vaig conèixer" (IV)

Des del primer moment que connectàrem, en Miró i jo ens escrutàvem els ulls; hi havia malfiança i curiositat. En aquell moment –anys 1944-49– en Miró feia linealitats que suggerien braus i alguna figura humana (amb estels, ben segur). Jo, que havia vist reproduccions en blanc i negre, i alguna en color offset, d’obres dels anys 1926-30, volia retrobar aquella intenció d’ingenuïtat d’abans trafiquejada ara pel compromís polític vigent local i internacional del moment –l’antifranquisme i els inicis de la guerra freda–, igual com ho havia fet uns anys abans (depassades les inquietuds de l’ànima creadora des de la natura singular) en els preludis d’una Catalunya republicana dels anys 30 i d’una guerra socioeconòmica a les portes del 1939. Aquells braus lineals em desorientaven i jo agafava por per a futures banalitats per les comprensives necessitats d’acomodament vital. Ell devia pensar: aquest noi va massa ràpid i potser creu que l’art és una escola per alfabetitzar les conductes. En aquest error va caure Cabral de Melo Neto a l’assaig de captació i comprensió de l’obra de Miró en general. Eren les pressions reals de la societat global europea, americana i asiàtica del temps. L’art i la vida, tot estava barrejat, engalzat. Després, com si ens haguéssim comprès tots dos, Miró –havent acomplert els compromisos de col·laboració en la societat capitalista, social i financera per fires, col·leccionistes i mercats– feu el pas endavant definitiu, aquell que el portaria a qüestionar-s’ho tot i a establir de nou el sentit que pugui tenir l’acció creadora estrictament artística, no aquella que rau en la necessària inventiva de béns tecnològics vitals i de salut i benestar. Miró tornaria a aquell art que una inevitabilitat dels temps no superats, encallats i entotsolats feia sublim i subtil i que Robert Musil tan bé va definir, no en una malaltissa Muntanya màgica, sinó en un Home sense atributs. Escrivia el vienès –en plena ensulsiada d’entreguerres i sense esdevenidor realment humà (com ho feia, tanmateix el mateix Miró)–: “A l’art autèntic trobes aquella sensació no de perfecció, sinó de quelcom de cremat, com la fortor que desprèn el ganivet acabat d’afuar contra la pedra esmoladora.” Del beatífic síndrome stendhalià a l’àcida angoixa de la fresadora. Aquest fou el pas de Miró significat –per només concretar-ho en una acció creadora– amb l’escultura Dona i ocell, del parc de l’Escorxador de Barcelona. Però em temo que actualment s’està procedint a una confusió radical sobre què és art i què és jugar. Els humans aprenen jugant, però és un jugar constructiu no un jugar dilapidador de temps per evitar assabentar-se de res i romandre a la beatífica  mediocritat astuta o submisa. Amb Miró no s’hi juga; en Miró hi ha la severitat d’un viure que no sabem exactament en què consisteix ni com l’hem d’assumir o omplir. Per aquells anys ens miràrem de fit a fit; jo el volia vigilar: que la puresa constructiva aguanti; ell volia amagar que s’estava preparant per denunciar la catàstrofe final d’un món en el qual es diria que només són vàlides les normes que els poders dicten o estableixen: “legalitat” –que substitueix els alès i els delers vitals– igual a ordre. Joan Miró, salut! Intentarem que no s’entengui la teva força com una distracció passavolant. A la imatge, detall de Dona i ocell, del parc de l'Escorxador de Barcelona, de Joan Miró.