banner-elscatala-817x88px
Radicals lliures: Música, art i poesia de radicalitats

Opinió

Radicals lliures: Música, art i poesia de radicalitats

Impremta Pages - banner-180x178Nial nou-180x178
Pocs escriptors hem tingut com Carles Santos: ens ha deixat uns textos punyents, insòlits, agosarats, divertits, profans i experimentals en les formes i els gèneres. A més a més del valor testimonial que aporten com a complement al fenomen artístic, la seva llengua, de nítida referència foneticocorporal, provoca un autèntic devessall de material lingüístic primigeni i un diccionari inèdit d’argot sexual.
Santos va ser un antiheroi popular i revolucionari. El seu art provocava una adhesió entusiasta entre les minories com un artista total, rigorós, provocatiu, imaginatiu i excels, continuador del que fou l’esperit de l’avantguarda i un renovador radical de la música, el teatre i l’òpera, i de l’art, el cinema i la fotografia. L’estil avantguardista de Santos, però, no és el propi de l’avantguarda històrica, sinó el que es conformà internacionalment en els anys setanta en uns altres referents i experiments que s’han anat desplegant fins avui: Fluxus, els situacionistes, la poesia fònica i visual, els minimalistes nord-americans, els textos de les òperes visuals, etc. En el panorama artístic, els seus escrits troben equivalent en Brossa i els llibres de Cage (tractats de música, operacions de lectura, botànica de bolets i repertori d’acudits).
L’obsessió formal el portà a refer una teoria empírica sobre els urinaris, de manera que Santos iguala l’art a la defecació, a la dessacralització de l’art. L’actitud antiromàntica i antinoucentista el convertí en un militant de l’escatologia i de l’escatofília. L’art i la literatura no han de valer per la seva capacitat d’elevació idealista i utòpica sinó pel principi crític de realitat pobra. Això el posà al costat dels desvalguts. Vet aquí, Santos és un campió de la sexualitat, més: de la pornografia.
Del teatre musical, l’òpera i el circ cap a un teatre visual, on la càrrega política i revolucionària va ser més forta que mai. Amb el material autobiogràfic va fer saltar per dalt les grans institucions d’ordre: l’estat, la religió i la família. En gènere de gèneres, Santos va refer les tragèdies clàssiques i històriques i va renovar l’òpera, entre les regles del passat i les formes d’investigació, entre les situacions familiars i el món oníric.
La llibertat assolida per Santos, lúcida, crítica i humorística, posà la literatura i l’art a les cordes i l’estat d’ordre contra les cordes. No hi ha art i literatura sense ordre, però hi ha un art i una literatura que poden posar en desordre l’ordre col·lectiu imposat. Santos és el nostre antiheroi.

A la imatge, Carles Santos en un concert a Berlín el 2007.
Vicenç Altaió

Vicenç Altaió (1954), poeta, assagista, crític d’art, articulista d’opinió, editor, agitador cultural i traficant d’idees. Va impulsar les revistes Tarotdequinze, Èczema, Àrtics i Cave Canis. Va ser director del KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i de l’Arts Santa Mònica (Arts, Ciència, Pensament i Comunicació), i actualment és el president de la Fundació Joan Brossa. Ha estat comissari de nombroses exposicions de tema artístic, literari i científic. Darrerament ha publicat Miró i els poetes catalans. Va fer el paper de Casanova en el film Història de la meva mort, d’Albert Serra.

Et poden
Interessar
...

970x250_appec2021