Miró, esperit salvatge

Miró Mallorca Fundació, carrer Saridakis 29 de Palma, presenta a partir del 17 de febrer la mostra Miró, esperit salvatge. Aquesta exposició de Joan Miró, que arriba a Mallorca després de viatjar a Seül, Bolonya i Torí, ofereix un conjunt de claus per aproximar-nos a l’esperit i al pensament de l'artista. És impossible acostar-se a la seva figura sense parlar de la gran afecció que sent per la seva terra i la seva identitat, aspectes que influeixen de manera molt directa en la seva obra. Miró se sent molt vinculat a dos llocs, Mont-roig i Mallorca, que li permeten viure i treballar en la intimitat i estar immers en una natura primigènia. A través de l’exposició explorarem les arrels de l’obra mironiana: les cultures primitives i l’art popular, els frescos romànics, l’arquitectura d’Antoni Gaudí, la poesia, i l’aproximació posterior a l’Expressionisme Abstracte americà i l’art oriental. Per a acabar, coneixerem la fecunditat creadora de l’artista a través dels seus recursos plàstics, la seva particular iconografia i la varietat de tècniques i materials, que testimonien l’afany insaciable de renovació i ruptura que caracteritza la darrera etapa creativa a Mallorca (1956-1983). Un moment en què torna la mirada als seus orígens, als paisatges i horitzons dels primers anys, al temps que arriba a una màxima simplicitat amb el predomini de l’espai buit, tancant el cicle creatiu amb un retorn a les mateixes arrels que marcaren també el punt de partida. Endinsant-nos en aquests conceptes, i considerant així mateix la idea que Joan Miró entén la seva obra com un monòleg interior alhora que un diàleg obert amb el públic, és com sorgeix l’exposició “Miró, esperit salvatge” narrada pel propi artista en primera persona. La mostra presenta un argument expositiu dividit en quatre grans àmbits diferenciats i a la vegada complementaris, i reuneix obres realitzades íntegrament a Mallorca en la seva etapa de maduresa més vital i artística —la menys coneguda i la més innovadora i “salvatge” de la seva trajectòria— que defineix els fons de la col·lecció de Miró Mallorca Fundació. L’autenticitat de l’obra de Miró rau en la tradició i el paisatge, d’acord amb la seva convicció que és necessari mantenir els vincles amb la terra com a condició indispensable per a aconseguir una projecció universal. L’artista se sent molt lligat i arrelat a Mallorca. L’illa es converteix en el seu territori i refugi, i li permet treballar en la intimitat, immers en el silenci i en una natura primigènia. Les manifestacions artístiques del passat sedueixen Miró, ja que hi reconeix un mateix esperit intemporal al qual aspiren les seves formes. Les pintures rupestres resulten imprescindibles per a comprendre les arrels de l’obra mironiana. Així com l’home prehistòric deixava la marca de la seva permanència a les parets de la cova, l’empremta de la mà té per a Miró profundes ressonàncies; en els darrers anys de la seva producció artística, més vital i lliure que mai, arribarà fins i tot a aplicar la pintura directament amb els dits. Durant la seva infantesa a Barcelona, Joan Miró tindrà ocasió de contemplar els frescos romànics, en els quals descobreix una font inesgotable d’imatges. En la seva nuesa pictòrica, i extrema planitud, aquestes pintures ofereixen un ampli catàleg de solucions formals, entre les quals descobrirà alguns dels elements més característics del seu propi sistema de signes, com l’ull o l’estel. La figura d’Antoni Gaudí és un altre referent important en l’obra de l’artista. La fragmentació de la imatge i la juxtaposició dels colors emulant el trencadís utilitzat per Gaudí com a revestiment de la seva arquitectura s’aprecien amb nitidesa a la creació mironiana, en concret a les geometries fragmentades i als colors calidoscòpics de la Sèrie Gaudí. L’atracció per les formes orgàniques, la col·laboració amb artesans i la recerca i renovació constants són altres punts en comú entre ambdós. La poesia, juntament amb la música, és una d’aquelles expressions pures de l’esperit que Miró admiraria al llarg de la seva vida i que l’ajudaran a preparar-se per a atrapar l’inesperat moment de la creació. En el seu intent d’anar més enllà de la pintura, l’artista troba en la poesia el mitjà capaç de donar sortida a la seva pretensió de depassar els marcats límits de l’expressió plàstica. Ambdues disciplines comparteixen l’instant màgic en què la idea es trasllada al suport, sense que hi hagi distinció entre la paraula i la imatge, entre poesia i pintura. Arran del seu primer viatge als Estats Units el 1947, s’adverteix una progressiva evolució en l’obra de Joan Miró. L’alteració del format de les obres, la transposició física damunt la tela en terra, l’aplicació de la pintura a manera de pegats, degotejos, explosions i colors diluïts, la potència dels grafismes i una commovedora brutalitat i primitivisme, porta fins a l’extrem un procés de despullament en el qual s’adverteix la influència de les creacions gestuals i les abstraccions cromàtiques de la jove generació d’artistes americans. En el seu darrer període creatiu, l’obra de Miró es renova per la trobada directa amb el pensament i les formes d’expressió típicament orientals després de l’impacte emocional i estètic del seu primer viatge al Japó el 1966. L’artista reconeix en aquesta llunyana cultura allò que constantment ha intentat transmetre mitjançant la seva producció pictòrica, igualment marcada pel valor gestual dels traços, la unitat de poesia i pintura, la potència del signe i la preparació ritual del creador abans d’enfrontar-se a l’obra. Serà sobretot arran del contacte amb Orient quan la relació formal entre el ple i la seva absència i les línies i masses de negre acabin dominant la composició, evocant la tensió espiritual i el silenci que tant tresorejava Miró. A la imatge, Joan Miró, "Femme au clair de lune", 1966, Bolígraf i paper damunt paper, 15,2 x 19,5 cm.