Pas de zebra: Transgressió

Tot fent memòria de l'acròstic que Lluís de Salvador va publicar al Diario de Tarragona, l'any 1927, en plena dictadura de Primo de Rivera, pel que va ser empresonat durant deu dies, en el que es podia llegir enfilant les lletres a l'inici de cada vers "Visca Catalunya lliure", vaig arribar a la conclusió que en el món de l'art, cada pas endavant ha estat fruit del coneixement i de la transgressió de les normes establertes."Hi ha altres mons, però són aquí", ressonen les hermètiques paraules pronunciades en altres temps quan els deus parlaven als homes.
L'artista realitza la seva tasca en silenci, aïllat del seu entorn, no sol comentar-la, no sigui cas qu'el fruit es malmeti, per tant l'èxit o el fracàs del seu treball, resta reclòs en l'àmbit en què ha estat creat, fins que decideix mostrar-lo. A partir del moment en què l'exposi al públic, s'iniciarà un ardit treball en què intervindran molts factors i altres persones. La creació, en el seu ampli espectre, no és un fet que es produeixi de cop i volta, tot i que com en la ciència, de vegades, un error pot obrir nous camins. Peró el més habitual en tots els camps de l'art és que sigui resultat d'una investigació a fons, sumada al talent i a un definitiu acte de valentia.
La creació, inevitablement va lligada a la transgressió, perquè sovint defuig els convencionalismes, i l'artista conscient de l'aventura que comporta la recerca d'aquests "altres mons", es referma en la seva decisió, sap que pot esdevenir un abisme, si no té continuïtat, i si la té, corre el perill d'academitzar-se. En el cas que havent intuït el salt mortal, aquest no s'hagi produït, perquè emparat per la xarxa, parada en vergonyosa consciència, ha entomat la trompada, i de pas ha impedit l'eclosió. Sigui perquè l'hàbit en companyia del costum han covat la covardia. L'acusada ombra de la seva manca de coratge, esdevindrà un monstre que l'anirà minvant fins a la seva aniquilació. Víctima de la seva mancança, potser s'adonarà que més que una qüestió de caràcter espiritual, és de mena visceral, i caldrà que cerqui en el seu interior el ressort, la provocació que l'impulsi altre cop. Segons Picasso, és com un sol a l'estómac. Una fórmula de la qual afortunadament desconeixem els ingredients. En la creació, tota transgressió circula per un terreny relliscós, de fet, no és un ingredient imprescindible, però així que hi ha la més mínima intenció, i és respectada per l'artista, l'obra es revitalitza i tot en ella pren una embranzida que la distingeix, i el públic, ignorant del procés, sense saber per què, ho percep, malgrat que no sempre ha estat capaç d'apreciar-la. Tot i que l'artista sap que segueix un difícil camí d'intuïcions, on no hi ha altra guia més que la de les petjades que altres van deixar en aquesta ignota senda, potser algun poema, la força d'un record, i la passió desbordada. La improvisació jugarà un paper primordial en l'execució de l'obra, i serà un altre ingredient a tenir en conta en aquest espai sense fronteres, sense cap més límit que el que s'imposi l'artista en la seva rebel·lia. La intuïció i el coneixement adquirit en treballs anteriors seran fonamentals. Excloït el temor al fracàs, s'imposa el desig de superar-se, i plegats donaran pas a la voluntat d'intentar-ho un cop i un altre, fins a aconseguir el resultat més aproximat propòsit inicial. Sovint, tot i encertar el camí els resultats no són immediats, se solen produir, quan esgotat d'aquesta lluita a contra vent, l'artista ha anat paint tot el treball realitzat, inclosos els fracassos, i s'enfronta fresc i il·lusionat al blanc imponent del futur. De vegades la transgressió no és tan evident en l'obra com en els estudis previs al treball.
El procés és molt similar en tots els camps de l'art. Pel que fa a la música, les variacions, les improvisacions, no estan pautades, pertanyen a un espai de llibertat que convida a la transgressió. No sé fins a quin punt això és aplicable a la política, si així fos la majoria dels artistes de tots els temps, estaríem condemnats a cadena perpètua. Arriem el teló, i que sigui el públic qui finalment jutgi el resultat de l'obra. Potser aquesta aventura sigui l'embrió d'una nova composició musical, una obra plàstica excepcional, o un poema, (en vers lliure), que ens obri els ulls als "altres mons". I que com el vent quan ve d'esquena, sigui l'impuls que ens refermi en les nostres conviccions.

(*) Artista

A la imatge, detall d'una obra de Josep Maria Rosselló.