La Fundació Mapfre presenta "Picasso i Miró, The Flesh and the Spirit" a La Valleta (Malta)

La Fundació Mapfre, en col·laboració amb l'Oficina de la Presidència de Malta i la Fondazzjoni Patrimonju Malti, va inaugurar el dia 6 d'abril, a La Valletta (Malta) l'exposició Picasso i Miró, The Flesh and the Spirit, una mostra que reuneix per primera vegada de forma internacional 144 peces d'aquests dos grans artistes del segle XX. L'acte inaugural va anar a càrrec de la presidenta de Malga, Marie-Louise Coleiro Preca i el president de la Fundació Mapfre, Antonio Huertas. L'exposició, que pretén fomentar el prestigi de La Valletta com a capital europea de la cultura l'any 2018, s'inscriu en l'esdeveniment cultural "Picasso-Mediterranean", liderat pel Musée national Picasso-París. Una iniciativa per la qual s'han reunit prop de seixanta institucions del món de la cultura de tot Europa, entre les quals destaquen el Museu Picasso de Barcelona, ​​el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, la Fondation Van Gogh d'Arles, Els Museus de Marsella, la Opéra de París, el Museu Capodimonte di Napoli, la Galleria Nazionale d'Arte Contemporanea de Roma o la Fondazione Musei Civici di Venezia amb l'objectiu d'homenatjar la figura de l'artista malagueny, explorant les seves creacions i els llocs que li van inspirar, oferint una experiència cultural original i enfortint els llaços entre tots els costats de la Mediterrània. Si Pablo Picasso (1881-1973) va fundar el cubisme, precursor de la resta dels moviments d'avantguardes, Joan Miró (1893-1983) va participar en el desenvolupament del surrealisme com un dels seus més importants protagonistes. Però més enllà de totes les grans corrents i moviments, els dos van saber configurar un univers propi que els individualitza dins de la Història de l'Art i els situa en l'epicentre de les avantguardes com a subjectes independents. I és dins d'aquesta independència i singularitat on es converteixen en referència per a altres artistes i en protagonistes de la renovació de l'art: Picasso a través de la línia i del dibuix i Miró amb l'ús del color i la seva intensitat. Aquests dos aspectes són els que més destaquen en les obres que hem triat per a aquesta trobada. En les estampes de la Suite Vollard, Picasso no utilitza color. Els contrastos entre el negre i el blanc li permeten consolidar la seva tornada a un dibuix més clàssic i a un món més reflexiu. D'altra banda, la col·lecció de pintures de Miró, fan veure l'entusiasme que sentia pel color. La primera part del recorregut reuneix els 100 gravats que constitueixen la Suite Vollard, realitzades per Pablo Picasso entre el 13 de setembre de 1930 i març de 1937 per encàrrec del marxant d'art i editor Ambroise Vollard. La sèrie completa inclou tres Retrats de Vollard, cinc planxes referides a la batalla de l'amor, quaranta-sis planxes al voltant d'El taller de l'escultor, que conformen el veritable nucli de la sèrie, quatre planxes sobre Rembrandt, quinze planxes sobre El minotaure i el minotaure cec i-set composicions de miscel·lània. La complicada història de l'origen de l'obra, la seva varietat temàtica i diversitat tècnica, en la qual es reuneixen els estils d'elaboració més variats (burí, aiguafort, aiguatinta, aiguada i punta seca i fins i tot combinada) van provocar la seva dispersió, de manera que actualment són escasses les col·leccions completes que es coneixen. Adquirida per la Fundació el 2007, constitueix un dels testimonis historicoartístics més importants de la primera meitat del segle XX. El recorregut continua amb una selecció de quaranta-quatre pintures de Joan Miró, centrades en la seva producció dels anys 1960 i 1970, que no només mostren al Miró més madur i en plena possessió de tots els recursos del seu ofici sinó que, i sobretot, fa veure la seva passió pel color com a element expressiu i com a veritable suport i matèria de la pintura. A partir dels anys seixanta, Miró va començar a depurar els motius dels seus treballs fins a deixar l'obra gairebé nua, com pot observar-se en les obres que simulen el vol d'un ocell o en les nombroses caps que es presenten a l'exposició. Criatures estranyes, de vegades travesses, altres líriques s'endevinen atributs humans. Caps solitàries que sorgeixen de la tela i que miren inquisitivament, produint en l'espectador una sensació de por barrejat amb l'humor que trasllueix la seva obra. En l'última part de la mostra, es recull una sèrie de peces que s'entenen millor si es recorda la cèlebre frase segons la qual l'artista volia «assassinar la pintura». Aquest assassinat té un doble sentit. D'una banda, els materials de rebuig, les tauletes, les resines i els pegats de pintura esdevenen protagonistes. De l'altra, intervé sobre obres de pintors desconeguts: compra obres trobades en mercats populars sobre les que pinta, amb un resultat que és una barreja de tots dos artistes. A la imatge, la presidenta de Malta i el president de la Fundació Mapfre en l'acte inaugural de l'exposició.