Les artistes valencianes es reuneixen a l'IVAM

L'IVAM, carrer Guillem de Castro 118 de València, presenta a partir  del 26 d'abril l'exposició A contratemps. Mig segle d'artistes valencianes (1929-1979). La mostra recrea el lent i espinós camí que les artistes valencianes van haver de recórrer per conquerir la seva visibilitat i professionalització des del final de la dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Guerra Civil, el franquisme i la transició democràtica. Una mica més de cinquanta anys d'una tumultuosa història prenyada de tensions polítiques, socials i econòmiques en què a través de les obres d'art es qüestiona com els va afectar la circumstància de ser dona, així com la discriminació i la desigualtat. L'exposició inclou 240 obres i es divideix en dos grans blocs. El primer d'ells, una generació perduda: II República, Guerra Civil i exili reuneix obres realitzades en aquesta etapa per artistes com Manuela Ballester, Elisa Piqueras, Gerda Taro, Tina Modotti, Kati Horna, Joana Francesca, Pitti Bartolozzi, Ànima Tapia, Amparo Segarra, Eugenio Granell i Josep Renau. El segon bloc titulat Dictadura i transició agrupa les peces produïdes durant la dictadura franquista i la transició democràtica d'artistes com Juana Francès, Eva Mus, Jacinta Gil, Fernando Mañez, Ana Peters, Carmen Calvo, Isabel Oliver, Ángela García Codoñer, Victoria Civera i Juan Uslé, Cecilia Bartolomé, José J. Bartolomé, María Montes, Josep Lluís Seguí , Monika Buch, Milagros Lambert, Rosa Torres, Soledad Sevilla, Ángeles Marco, Cristina Grau, Ana Torralva, Pepa García, Victoria García, María Dolores Casanova i Pilar Mir. La mostra inclou obres d'artistes valencianes que van realitzar en col·laboració amb artistes homes, que en molts casos eren les seves parelles. Aquesta era una pràctica que en ocasions venia donada per raons econòmiques -així és el cas dels cartells de cinema mexicà de Manuela Ballester i Josep Renau-, en altres perquè resultava interessant treballar conjuntament, com reflecteixen els fotomuntatges d'Amparo Segarra i Eugenio Granell en el seu exili a Puerto Rico. Ja en els anys 70 la raó sol ser diferent ja que deriva de l'auge dels col·lectius artístics en les dècades anteriors. Així podem llegir l'obra conjunta de Cecilia Bartolomé i el seu germà José Juan, María Montes i Josep Lluís Seguí, o la de Victòria Civera i Juan Uslé. A la imatge,  Eugenio Granell i Amparo Segarra, "1924 Puerto Rico", 1952. Col. Fundació Eugenio Granell