Louisa Holecz, imatges torbadores i inquietants a La Casa Groga

La Galeria Llibreria La Casa Groga de Saragossa, passeig de Sagasta 72, presenta del 17 d'abril al 2 de juny de 2018 l'exposició individual de Louisa Holecz Out of Body. La seqüència de pintures i escultures que Louisa Holecz (Londres, 1971. Resideix a Saragossa des de l'any 2000) exposa a La Casa Groga, amb el títol d'Out of Body, s'evidencia en la seva fidelitat a determinats temes la que considera és una de les funcions de l'art, sinó la principal: fer-nos conscients de la inevitabilitat de la mort. Louisa Holecz pinta cossos que escapen, escenaris de trànsit i intermedis, intentant fer visible el que excedeix tota visibilitat. Per això les seves imatges són torbadores i inquietants. L'art és presagi i el seu enigma no ha de ser desxifrat. Com explica Chus Tudelilla "quan el compositor Edward Elgar va sortir de l'anestèsia després de ser operat a 1918, va demanar llapis i paper. El que va escriure va ser el primer tema del Concert per a violoncel en mi menor Op. 85 que va acabar durant el període de recuperació en Brinkwells, una casa apartada prop de Fittleworth, a Sussex. El concert va inaugurar la temporada 1919-1920 de l'Orquestra Simfònica de Londres, el 27 d'octubre de 1919, sense èxit. Ningú va comprendre el to contemplatiu i elegíac de la seva nova música. Fins que la violoncel·lista Jacqueline du Pré la va interpretar amb l'Orquestra Simfònica de Londres sota la direcció de John Barbirolli, el 1965. Ara, Louisa Holecz pinta l'escenari buit de l'orquestra per Du Pré, arrencada de la música per la malaltia que li va ser diagnosticada el 1973, quan tenia 28 anys. Interval titula Holecz seu quadre, en al·lusió a l'intermedi durant el qual Du Pré va haver de reconstruir-se. Una tasca complicada d'explicar, segons va confessar al realitzador Christopher Nupen, "perquè després d'haver estat tant de temps fent una cosa que m'agradava, és difícil reconstruir una cosa que em sembli que valgui la pena. Així que aquest ha estat el meu treball; la reconstrucció" . Només quedava esperar la mort, que va arribar el 1987. El que ens crea problemes no és la mort, sinó el saber de la mort, va afirmar Norbert Elias. Louisa Holecz la pinta. Però, com pintar un cos que s'escapa i que ho fa de tantes maneres, es va preguntar Gilles Deleuze: mentre dormim, durant el vòmit i el crit; o després d'una operació, de la qual una persona surt com si hagués tocat el límit de la vida. Un límit al qual, potser, Elgar va voler posar música; el mateix que Louisa Holecz aspira a pintar. Però insistim amb Deleuze, com fer-ho, com fer visible el que excedeix tota visibilitat, que això és l'impuls, l'esforç a través del qual el cos tendeix a escapar-se. Segons la definició de Julia Kristeva, allò abjecte és expulsar, és allò del que he de desfer-me a fi de ser un jo, i el que aquest jo primordial expulsa, considera Hal Foster, és una substància fantasmal tan extraordinàriament pròxima al subjecte que motiva la seva pànic; no en va el subjecte de abjecció és el cadàver. Entre les direccions que ha pres l'art del que abjecte Foster assenyala dues: la primera consisteix a identificar-se amb el abjecte, sondar la ferida del trauma, tocar l'obscena mirada-objecte de la realitat; i la segona, representar la condició de l'abjecció per aprehendre a l'acte. Louisa Holecz tria les dues direccions. Amb la pintura decideix sondar la ferida, mostrant-la a la mirada dels qui se situen davant ella, i no dubta a representar l'acció mateixa de l'abjecció. Louisa Holecz pinta imatges que desfiguren la figuració, torbadores i inquietants; imatges reals que llança a la invenció; imatges que dialoguen amb la mort; imatges de malson que posen rostre a la por, experimentant-; imatges, en definitiva, que segueixen el consell de Sacher-Masoch: "Cal passar de la figura visqui al problema". Sobra la narració, no hi ha narració en les imatges pintades de Louisa Holecz. L'art és presagi i el seu enigma no ha de ser desxifrat perquè si alguna cosa hem après és que la funció de l'art no és la de distreure'ns del sofriment, alleujar-i oferir-nos consol. Ho va anunciar Apollinaire el 1917, un any abans que Elgar compongués la seva nova música elegíaca que Du Pré va entendre com ningú podia fer-ho. Només ella seria capaç. La imatge pintada del seu rostre amb els ulls coberts com per un mantell de neu, que diria Kracauer, persevera en l'aura de les primeres fotografies que desafien el temps en el seu propòsit de perdurar, alienes a la sentència futura de Roland Barthes, per a qui la fotografia és sempre una catàstrofe. Sortir del fosc va ser el desig dels primers fotògrafs i del eremita Filoteo el Sinaíta o Filoteo de Batos que va inventar, segons explica Georges Didi-Huberman, el verb "fotografiar" un migdia, entre els segles IX i XII, després de mirar el sol durant massa temps. La seva obsessió era transformar-se en una imatge. L'experiència així concebuda, analitza Didi-Huberman, només pretenia expulsar les imatges, és a dir, accedir per renunciació a la llum, sense forma ni figura, a la llum que ens cega i davant la qual solem velarnos la cara, una llum amb la a veure equivaldria a no veure ja res. En l'assaig La chambre claire, escrit durant el dol per la mort de la seva mare, Barthes anota que la llum és una espècie de cordó umbilical que uneix el cos de la persona fotografiada amb la mirada de qui la contempla. "Llança el teu cordó umbilical, perquè pugui escalar de retorn", va escriure Kurt Cobain. Una cosa així pinta Louisa Holecz a Still, el quadre que tanca l'exposició. El del doble, principi biogenètic que es correspon amb la reproducció, és un dels mites universals que ens convida a pensar amb Edgar Morin que "el moment de la mort és el de la duplicació imaginària". A la imatge, Louisa Holecz, "Màscara", 2010.