L’abstracció geomètrica d’Enrique Asensi arriba al Museu de Montserrat

La Sala Daura del Museu de Montserrat (MDM) acull, del 20 d’abril al 7 d’octubre, la mostra Miralls de pedra, d’Enrique Asensi. Estarà formada per 25 obres, algunes d’elles inèdites, entre escultures de petit i gran format –amb una barreja de pedra i ferro- i pintures fetes a la cera. L’exposició, comissariada per Aina Mercader, pretén ser una aproximació a l’abstracció geomètrica d’aquest artista d’origen valencià, que l’any 1977 es va instal·lar a Alemanya i que actualment viu entre Colònia i Les Gunyoles (Avinyonet del Penedès). Aquesta mostra, amb algunes peces inèdites, presentarà una tria de la seva producció portes endins, aixoplugada per les imponents bigues i jàsseres de Josep Puig i Cadafalch que sostenen el Museu de Montserrat. “És Asensi en estat pur”, assegura Aina Mercader. La seva proposta ultrapassa l’espai, el de la mateixa sala d’exposicions Pere Daura del MDM: “suggereix un estat emocional que transcendeix el present i es projecta, enigmàtica, cap al futur. I és que una part important de la seva escultura roman a l’atzar de les inclemències meteorològiques: s’oxida i s’erosiona, entregant-se completament a l’inexorable pas de les estacions. No en va, el creador, que farceix el seu vocabulari amb mots germànics, es refereix a la idea de zeitlos (‘sense temps’), per abraçar la intemporalitat”, afirma Mercader. Asensi acostuma a treballar amb ferro corten, un material de tonalitats marronoses. Però, a la pedrera, escull la peça atenent a les diferents pigmentacions. El resultat és una escultura cada cop més depurada, en la qual l’artista prescindeix de tot el que és superflu i se centra en formes senzilles i nítides, per arribar al que és essencial. “Se submergeix en els materials, els coneix i els sap tractar, tallar, cremar i polir, buscant l’equilibri i l’harmonia entre els minerals i els metalls. És un procés lent i costós. Algunes lloses poden convertir-se –amb major o menor intervenció del cisell– en allò que ell mateix anomena “escultures murals”. Sovint combinades amb acer, i recolzades sobre la paret, esdevenen suggeridores escultures pictòriques; obres que descansen fermament sobre el terra, com si sempre hi haguessin estat. Al públic li arriben fàcilment associacions de portes o portals que el conviden a endinsar-se en territoris desconeguts”, explica Aina Mercader. Amb cera calenta sobre fusta, l’escultor pinta quadres que –treballats amb foc, cisell, destral i ganivets– s’acosten a l’escultura. Obres que conserven la seva autonomia però que, de vegades, resulten ser apunts en vermell -o blanc- sobre negre per a possibles monuments. Condicionat per l’espontaneïtat de la matèria, cerca de manera ràpida esbossar, entre línies, figures concretes. Les escultures petites, realitzades preferiblement amb alabastre i ferro i presentades en grup sobre taules a mida, també operen com a primers esquemes o croquis. Altres vegades es tracta només de quatre gargots en un bocí de paper. En aquests fulls, l’artista imagina siluetes que fugen de geometries preestablertes, i indica mesures i pesos, pensant en la imatge a fer, aquella que vol que l’espectador retingui, on s’hi miri com si fossin espills de pedra, i a partir de la qual es desbordin plantejaments existencialistes, més enllà de l’ara i l’aquí. “Tot art veritable aborda quelcom que és eloqüent, però que no acabem d’entendre. Eloqüent perquè es refereix a alguna cosa fonamental. Com ho sabem? No ho sabem. Senzillament ho reconeixem.” És una cita de John Berger, espigolada del seu llibre Sobre el dibuix, després de visitar per primera vegada Can Maginet, on es desplega l’impressionant Parc d’Escultures d’Enrique Asensi. Entre les vinyes i envoltant la casa-taller de l’artista broten monumentals volums de pedra i ferro. Són peces contundents, erigides a manera de tòtems, que recorden construccions colossals, com menhirs o zigurats. “En alguns casos, les encletxes a la pedra o al ferro, petites obertures talment que espitlleres, transformen les escultures en portes i finestres que enquadren o destaquen determinades porcions del paisatge, alineant-se amb l’horitzó, amb un camí, o deixant passar un raig de llum. Les més hermètiques poden arribar a mimetitzar-se amb l’entorn, o actuen gairebé com a mirall reverberador, forçant ombres i jocs d’ocultació”, recorda la comissària de la mostra. Enrique Asensi (València, 1950) es va formar a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles a València. El 1977 es va traslladar a Alemanya, on va descobrir l’escultura abstracta. És en aquest país on desenvolupa la major part de la seva trajectòria. La seva obra ocupa espais públics en diferents ciutats i pobles d’arreu d’Europa. A més, ha exposat de manera individual i col·lectiva en galeries i centres d’art d’Alemanya i de l’Estat espanyol. Viu entre Colònia i Les Gunyoles (Avinyonet del Penedès).