Patricio Vélez, en estat natural a la Fundació Suñol

La Fundació Suñol presenta a partir del 26 d'abril l'exposició Patricio Vélez. Las formas del tiempo, una monogràfica sobre l'artista, qui presenta obres realitzades des dels anys seixanta fins a l'actualitat en un recorregut antològic a la seva producció. Fins ara no se li havia organitzat una mostra antològica d’aquesta magnitud, que permet entendre la solidesa i la coherència de la seva trajectòria. L’exposició que podrà veure’s fins al 8 de setembre de 2018, compta amb més de 80 obres, algunes d’aquestes peces s’han pogut veure parcialment a Espanya, França, Brasil o Canadà. Prenent la naturalesa com a eix temàtic vertebrador, l'exposició compta amb gravats, dibuixos, pintures i fotografies que referencien poèticament la memòria de l'artista i les seves experiències, estructurant l'obra en blocs que ell anomena variacions. A través del dibuix i la pintura, però també del gravat i de la fotografia, Patricio Vélez ha explorat al llarg de dècades nombrosos espais, elements i formes que han configurat les seves variacions, un concepte que substitueix el de sèrie i que ofereix una accepció no lineal o mecànica de la producció: són grups de peces que van transformant-se i derivant, creant grups d’imatges heterogènies i plurals. La natura i la botànica han estat eixos centrals de les seves obres al llarg dels anys, connectades profundament a la vida de l’artista, que va passar la major part dels seus anys d’infància vivint a la vall de Lloa, un indret rural on impera la tranquil·litat. A més, Vélez ha explorat també el món de la botànica, visitant els arxius de nombroses universitats i herbaris. El cert és que Patricio Vélez incorpora, en moltes ocasions, aspectes autobiogràfics i records a les seves obres a través de la descripció de les seves percepcions i creant tot tipus d’al·lusions, metàfores, abstraccions i ambigüitats elaborades de la forma més meticulosa. Utilitza la poesia com a vehicle per conduir les sensacions que vol transmetre i és a través de símbols i traços que es creen les imatges que configuren una espècie de llenguatge paisatgístic, el qual ofereix una visió detallada i a la vegada sintetitzada de la naturalesa i de les seves experiències viscudes en relació a aquests espais. L’exposició està conformada per una sèrie d’obres primerenques i vuit variacions. Els primers dibuixos i pintures que trobem a la mostra ens permeten entreveure esbossos d’idees que posteriorment l’artista desenvoluparà al llarg de la seva carrera, com pot ser el tractament de la natura des d’una vessant pròxima a la botànica, o la realització d’obres amb formes orgàniques que ens remeten de manera enigmàtica a jocs de llum i ombra presents a la natura. La primera variació que trobem pren com a títol Lettres à mon père, en la qual l’artista realitza una sèrie de dibuixos amb paper carbó, tècnica que li permet partir de la impossibilitat de visibilitzar el traç, produint un dibuix a cegues que trenca amb la repetició i l’activitat visual. Aquest conjunt d’obres també inclou uns quadres realitzats amb tintes industrials Herbin, que adopten la forma de cartes buidades de tot contingut sense text ni dibuix, on tant sols sobreviu el format. Les variacions són conjunts d’obres realitzades en diferents períodes de temps, fet que permet que la idea inicial es transformi per donar peu a altres obres que són alhora reflex d’aquesta, però també de l’experiència que el temps atorga a l’artista. Aquest fet es pot apreciar clarament en la variació Piel de Boa, arran d’una experiència personal viscuda quan Patricio Vélez era un nen. Les primeres obres, realitzades el 1977, parteixen de manera molt clara de l’element que dona nom a la variació, la pell de serp. En canvi les darreres peces d’aquesta variació, realitzades cinc anys després, adquireixen una perspectiva molt més colorista i autorreferencial. Una altra variació que és precís destacar és En el bosque, que comprèn obres realitzades des de 1996 fins a 2006, i que pren com a punt de partida un text que descriu un passeig pel bosc. Arrel de les sensacions viscudes pel propi artista en aquest entorn s’han realitzat les peces que configuren aquesta variació, en ocasions prenent com a referència elements reconeixibles de la natura com troncs i fulles, però fent ús en aquest cas dels colors blanc i negre. Les dues darreres variacions de l’exposició també parteixen del blanc i negre tot i que de maneres ben diferents. En el cas de Llúmina, l’artista plasma els feixos de llum que aconsegueixen traspassar la penombra, els quals li remeten a la seva infància transcorreguda en una vall dels Andes. El darrer conjunt d’obres que podem trobar a la mostra són fotografies en blanc i negre realitzades entre 2005 i 2006, amb la intenció de representar l’espai interior dels boscos, és a dir, la zona que es troba entre el clarobscur sota el sostre vegetal. Patricio Vélez veu l’art com un vaivé en què torna a temes ja tractats al llarg de la història i en què s’albiren elements que es tractaran en altres moments. Aquesta visió apunta a una atemporalitat que també es percep en la seva obra a través de l’evocació de la memòria en la seva condició de present, que només pot ubicar-se en el mateix instant de recordar. A la imatge, obra de Patricio Vélez.