Verónica Vázquez, humans i màquines al Centre Espronceda

Espronceda, Center for Art & Culture, carrer d’Espronceda 326 5 de Barcelona, i Piero Atchugarry gallery presenten la primera exposició de l’artista uruguaiana Verónica Vázquez a Barcelona. L’exposició Téchné H.H és un melodia humanista, que reneix d’elements fabricats i conceptualitzats per l’home. En grec la paraula Téchné significa tant tècnica com art. L’obra de Verónica Vázquez es nodreix d’aquesta ambivalència, crea el seu art a partir de restes d’objectes, màquines, matèries artificials i codis humans, els posa en sintonia a través d’estructures tridimensionals, que ens dibuixen i mostren altres realitats, funcions i emocions. Estem en l’era digital, actualment 5.0, dominada per algorismes lògics molt sofisticats i per una percepció de la realitat a través de pantalles lluminoses, lluentor i alta resolució. No obstant això, Verónica ens proposa una era d’Humans amb Humans, H.H. L’espectador ha de percebre la seva obra d’una forma holística, sens dubte la nostra part racional vol analitzar l’origen de les peces, és humà, però elles ja van perdre la seva activitat, i l’artista, com la sàvia de l’arbre, les absorbeix, els mescla i amb elles nodreix noves i verdes fulles. Aquestes composicions potser son part d’un complex maquinari, circuits oferts al nostre pensament, programari humà. La creació artística ens il·lumina com si tractés d’un codi obert que la nostra mirada reescriu, els nostres sentits s’emocionen i finalment com a espectadors arribem a una “intel·ligència artificial emocional”. Per a Vázquez un dels seus grans referents artístics és Gertrud Goldschmidt, de la qual comparteix conceptes com a línia, espai i retícula. En l’obra de la fotografia podem apreciar clarament l’univers i llenguatge de l’artista, entre composició poètica, ressonància de materials i nou llenguatge, encara que portant l’extrem la imatge podem dir que es tracta d’una sofisticada placa basi, un maquinari encara no inventat, d’una intel·ligència artificial i humana per la qual flueix un programari, un codi lliure, que connecta emocionalment amb el més humà i natural de l’animal sofisticat que som. El treball de Verónica Vázquez té les seves ressonàncies amb Barcelona, amb artistes que han marcat la personalitat i sensibilitat de la ciutat, des de les composicions poètiques de Joan Brossa, als collages pictòrics d’Antoni Tàpies, passant pel procés d’acumulació i ordenació d’Ignasi Aballí. També connecta amb una nova generació d’artistes de la ciutat que re-utilitzen restes d’objectes i materials, que van col·leccionant, per generar les seves peces artístiques. Noms com David Bestué, Patricia Dauder i Jordi Mitjà. Aquest retorn a l’humà, que ens proposa l’artista, ens indueix reflexions sobre la nostra contemporaneïtat, com la insaciable tecnologia i en la seva obsessió per vèncer a la naturalesa, la transforma i la destrueix, contamina amb els seus processos industrials i en un desenfrenat mercat de consum, genera més i més deixalles. No obstant això, noves iniciatives contemporànies volen tornar a una economia circular, que és un concepte intrínsec en l’obra de Verónica. Nascuda el 1970, en el departament de Trenta-tres (Uruguai), Verónica Vázquez va estudiar Dibuix, Pintura, Escultura, Gravat, Ceràmica, Tapís i Història de l’Art. Ella va freqüentar la Fundació Pablo Atchugarry on va estar en contacte amb el seu fundador, Pablo Atchugarry. Aquesta experiència li va permetre conèixer a mestres com Octavio Podestá, Henrique Broglia, Miguel Ángel Battegazzore i Wifredo Díaz Valdéz, figures importants de l’art uruguaià. Un pas important dels seus estudis va ser el seu curs d’Història i Teoria de l’Art, de l’artista Miguel Ángel Battegazzore, i el Taller d’Escultura amb Luis Robledo a la “Casa de la Cultura” a Maldonado, Uruguai. Va realitzar més estudis de ceràmica a Buenos Aires, amb el alfarero Jorge Fernández Chiti. A través d’un procés de cerca i recol·lecció de materials, Vázquez recupera objectes rebutjats per crear escultures visualment impactants i relleus de paret. El seu treball fa referència tant a la història del constructivisme uruguaià com al llegat de l’art Povera italià. El 2014, la galeria Piero Atchugarry va començar a representar el seu treball, organitzant immediatament una exposició individual en 2014 i una altra en 2015. Posteriorment, la galeria va editar un catàleg monogràfic sobre el seu treball. A la imatge, Verónica Vázquez al seu estudi.