Peio Pascual (1929-2016), metge rural, pintor i poeta

A través d’unes notes de Joaquim Gelabertó –matemàtic, amic, admirador i estudiós de l’obra pictòria de Peio Pascual– seguiré l’evolució de les diferentes etapes estilístiques d’aquest metge, pintor i poeta de Llagostera. En Peio, a part de ser un apassionat i torrencial creador, que ha realitzat diversos milers de dibuixos, centenars de pintures, era, a més, un destacat col·leccionista i amic de pintors. El primer dels quals podria ser l’aquarel·lista gironí Roca Delpech, que l’any 1963 va viure i pintar durant un mes a la seva casa de Llagostera. El segon seria Gabino Rey, un notable pintor impressionista gallec barceloní de qui col·leccionava paisatges i retrats. També col·leccionava pintures del fill, Pablo Rey, de tendència més moderna. A partir d’aquestes dates és incomptable la relació amb els artistes i l’adquisició de noves obres, des de mossèn Gelabert fins a Joan Ponç. La meva amistat amb Peio Pascual prové de quan el pintor gironí Enric Marquès tenia el taller estudi a Llagostera. Allà vam coincidir amb ell en diverses xerrades. Després van ser dinars que vam fer cada mes des de fa més de 25 anys. Amb ell organitzàrem la publicació homenatge a Narcís Artau a través de la revista Undaris i, un cop mort l’Enric Marquès, fórem els primers a fer una mostra d’amics pintors d’aquest artista a Llagostera i Girona. Després vam continuar col·laborant en diverses exposicions inspirades per Ricard Planas. L’afició pictòrica s’inicia l’any 1948 amb una sèrie de dibuixos anatòmics. És una paradoxa de les moltes de l’inquietant personalitat, figura humana i humanista del doctor Pompeu Pascual. Són els múltiples registres, estils expressius d’aquest autor, registres com ara els del poeta portuguès Pesson. Pascual era, alhora, col·leccionista, admirador, seguidor de l’obra de Joan Ponç, el més formalista i surrealitzant dels pintors del grup Dau al Set. Es nota la influència de Ponç en els dibuixos amb retoladors i en les seves extraordinàries ceràmiques, en què va començar a plasmar una misteriorsa fauna d’animals exòtics, éssers entre humans, galàctics i fantàstics. Aquesta iconografia no l’abandonarà mai més. Particularment, em meravellava la seva vitalitat i la seva rauxa creativa. Fins als 70 anys ha estat metge d’un poble que havia de visitar de dia i de nit, fins i tot de matinada o els caps de setmana. Tot i això, encara ha tingut temps de dibuixar i pintar centenars d’obres. Era sorprenent estar unes setmanes sense veure’l i, en la nova trobada, sempre ensenyava noves creacions. Vull destacar la important sèrie d’originals en ceràmica, especialment els seus murals, amb una fantàstica flora i fauna de peixos, insòlits i subreals. Per cloure aquesta aproximació a Peio Pascual, passem als inferns i als monstres de l’illa del doctor Moureau. Segueixo obrint carpetes, selecciono més obres; són tantes, que em desborden i extasien, m’embruto les mans de tocar els fantàstics pastels negres. És la part de la seva obra que més valoro, per la seva alta expressió plàstica. D’aquí surt una pregunta: quines profundes insatisfacions, inquietuds, culpabilitats, fantasies... volen expressar el doctor Jekyll Pascual de dia i mister Hyde Pascual, artista maleït de nit? I un cop més em pregunto d’on vénen aquestes espatarrants cares, figures, composicions, que recorden els animals humanoides, zombis amb què el doctor Moureau experimentava a la seva illa. Són els seus propis fantasmes interiors? Pascual, com Saura o Gutiérrez Solana, ens pintava les fantàstiques obres amb l’esperit de Goya de la lleva del sord. Hi ha també un nou somni de la raó, en què Saura i Pascual expressen les més ocultes pulsions irracionals per alliberar-se de les seves angoixes. Per això la seva pintura és, alhora, art i teràpia dels seus malsons. Malgrat tot, al pintor Peio Pascual el trobem en el seu punt més genial quan s’expressa amb la brutalitat salvatge de l’alter ego, el doctor Moureau-Hyde. Mentre obríem altres carpetes van apareixent dotzenes de nous saltimbanquis, bibelots, ocellots albertians, donzelles, bruixes, sirenes… Mentre les Penèlopes i Circes persegueixen el vell Ullisses Pascual, aquest es perd i recrea a les illes les seves nits creadores, on sublima els seus somnis, culpabilitats, recerques d’amors, utopies, viatges impossibles… A la imatge, Josep Perpinyà, Lluís Bosch Martí, Pompeu Pascual i Ricardo Abanzua, en l’exposició que van presentar l’any 2005 a Gernika.