"Del vell al nou/Del nou al vell" a Arts Santa Mònica

Arts Santa Mònica de Barcelona presenta del 15 de febrer a l’1 d’abril del 2018 Del vell al nou / Del nou al vell. Diu el diccionari de l’IEC que història és “la narració ordenada i verídica dels esdeveniments relatius a una persona, a un objecte, d’un succés, d’un afer, que afecten un poble, una institució, una ciència, un art”. El diccionari de la RAE la defineix com la “narració i exposició dels esdeveniments passats i dignes de memòria, ja siguin públics o privats”. Cal parar esment en dos adjectius que s’hi fan servir: verídica i dignes de memòria. Ambdós adjectius, tan obvis, potser, però alhora tan carregats de significat, requereixen d’un categoritzador, és a dir, d’algú –una persona, una institució– que determini quins fets o persones són historiables i passin aquest sedàs de veracitat, dignificació i transcendència. A més, inequívocament, el fet de determinar allò historiable condemna la resta d’actes i persones a l’ostracisme de l’oblit. Aquest és, en certa manera, el punt de partida de l’exposició Del vell al nou/Del nou al vell que es pot veure a l’Arts Santa Mònica. Es tracta d’una mostra col·lectiva amb una desena d’obres distribuïdes en cinc àmbits, que, des de formats multidisciplinaris, ofereix una visió necessàriament crítica del tema. L’exposició es complementa amb cinc textos que serveixen de preàmbul de cadascun dels àmbits i que, amb paraules de Joan M. Minguet, Txema Romeros, Mercè Alsina, Bernat Puigdollers o Xavier Antich, conviden a la reflexió sobre la memòria, el patrimoni i l’oblit, i esdevenen part de l’obra exposada. L’obra i el text són tàndem i un complementa l’altre. Així, per exemple, el text de Xavier Antich, que reivindica l’esforç necessari per preservar tot allò que ha de ser memorable i el paper què en això té la cultura, obre l’àmbit on s’exposen les pedres del World Things Museum, de Jordi Tolosa; el projecte de realitat augmentada La història de l’art sense noms, de Jesús Galdon, o la reinterpretació que fa Tom Carr de l’espectacularitat de les fonts de Montjuïc quan van ser inaugurades, amb Ecos, de Carles Buïgas. Però també hi trobem reivindicacions de microhistòries incòmodes que la institució vol esborrar (Libro Celda 157, de Patrícia Gómez i Maria Jesús González, o Hospital 106, d’Isabel Banal i Jordi Canudes), demandes en favor d’una història més justa i per a les persones (Estat Nació, de Daniela Ortiz i Xose Quiroga) i el qüestionament de la configuració del relat de la realitat (Catalunya en miniatura 2, de Mariona Moncunill i Sergi Botella). I com a colofó la instal·lació Out of Limbo, de Carlos Pazos, que és també una reinterpretació actualitzada de l’exposició Un elefant al llimb que va fer ell mateix l’any 1992. Comissariada per Fina Duran, aquesta exposició serveix també de tancament de la seva trajectòria professional a l’Arts Santa Mònica, on ha estat durant molts anys coordinadora d’exposicions, tasca de la qual s’ha jubilat recentment. Post Scriptum: Per escriure aquest article vaig a Cerdanyola del Vallès, on tinc el plaer de conèixer la Fina, que m’explica l’exposició in situ (al Museu d’Art de Cerdanyola hi va ser fins al 31 de desembre del 2017) i em mostra la resta de sales del museu. És una petita joia del modernisme i el noucentisme català amb uns vitralls preciosos que ben bé val una excursió, si no el coneixeu. A la imatge, Sitesize. Valldaura. Del vell al nou/Del nou al vell.