Andrea Torres exposa "El silenci de les magranes" al Museu de Montserrat

Fins a l'11 de novembre el Museu de Montserrat presenta El silenci de les magranes d'Andrea Torres Balaguer.

El nom d’Aloma ens transporta fins a l’any 1938, quan la Institució de les Lletres Catalanes donava llum a un nou llibre de Mercè Rodoreda que destil·lava amor i amargor a parts iguals. La paraula amor, camuflada en el mot amargor, era conscient de la seva incapacitat d’existència sense formar-ne part quan la mecanografiava Rodoreda. Així, la jove Aloma traspuava una tristesa insuportable que palpàvem en les pàgines, com en aquell moment en què perdia el petit Dani, a qui els metges no havien pogut salvar. Les darreres paraules del nen, dirigint-se a Aloma, havien estat: “Ho saps que vaig anar a la muntanya? Per què no venies?”. Aloma no hi havia anat i ara Dani reposava en una caixa petita i blanca. “El cotxe duia una corona de flors penjada a la creu i damunt de la caixa hi havia un pom de clavells amb una cinta. Van quedar gotes de cera per terra.”
Una obra fotogràfica titulada Aloma, datada l’any 2014, presideix, fins a l’11 de novembre, una de les sales del Museu de Montserrat en el context de la mostra El silenci de les magranes, comissariada per Bernat Puigdollers. La seva autora, Andrea Torres Balaguer, fixa la mirada en el personatge de Rodoreda per crear-ne un de nou, jove i innocent, que sembla que uneixi, en una sola persona, Aloma i el nen moribund. Aquí, la mirada oculta, el so del mar i l’absència de clavells evoquen un dramatisme contingut, el mateix que s’amaga rere cadascuna de les obres de la jove artista que, com Rodoreda, explora la feminitat més crua per transportar-nos allà on ens sentim insegures i fràgils.
En la majoria d’obres que formen l’exposició, la dona, de rostre ocult, vetlla la seva feminitat amagant-se d’aquelles mirades que la portaran pels camins del patiment. La jove fotògrafa abriga les seves models amb una ombra espessa que no deixa entreveure res; les cobreix amb flors o els esborra el rostre amb una pinzellada. La identitat desapareix per donar lloc a un univers oníric que ens transporta a una nit febril on, submergides en un riu, bressolàvem un peix vermell o amagàvem un ou rere l’esquena, com si es tractés d’un fill il·legítim que havíem de protegir. Així, les dones de Self egg o Moon Ritual II protegeixen la seva cria, mentre que a Born un ou reposa al damunt de la taula mentre la mare vetlla el naixement amagada rere una trena, vigilant amb els cinc sentits que ningú li arrabassi la descendència, en un esclat d’erotisme contingut que s’endevina sota un cos vestit de flors. La sensualitat s’intueix a Mesmerize, on l’esquena descoberta prefigura la nit que vindrà i que ja inunda l’escena, a punt de ser engolida per la foscor total. L’esquena nua com un punt de llum, com una flama a punt d’apagar-se.
La foscor total arriba a Marble, on les teves mans petrificades reposen al damunt de la mateixa taula que havia sostingut ous, fragments de lluna o magranes. Volies escriure sobre les gotes de cera que havien quedat a terra, però vas cometre l’error de mirar Medusa als ulls. Et va condemnar a seguir, petrificada, en un escenari curosament cuidat i et va privar de l’escriptura imposant-te el silenci com a càstig. Derrotada, vas acotar el cap ocultant la mirada, buscant les gotes de cera damunt del terra que trepitjaves, condemnada a escorcollar-te fins a les entranyes, i tot per no haver pujat a la muntanya.

A la imatge, Andrea Torres Balaguer. Marble (2016). Printed in fine art baryta paper. 110x113 cm.