Quan l'art es converteix en experiència

En el seu últim llibre, Kassel no invita a la lógica, Enrique Vila-Matas realitza, com ell mateix escriu, “un reportatge novel·lat de la meva participació a Documenta”, en el qual sobretot relata el seu retrobament amb l’experiència que és capaç de generar l’art. Encara que al principi la invitació a Kassel se li planteja com una proposta marciana consistent a asseure’s en un restaurant xinès dels afores de la ciutat durant els últims dies de l’esdeveniment i romandre allí escrivint a la vista de possibles visitants, aviat la proposta es transforma en una vivència que el reconcilia amb l’art i amb la creació. Vila-Matas viu en les seves pròpies carns el col·lapse i la recuperació que van constituir el leitmotiv de la Documenta (13) dirigida per Carolyn Christov-Bakargiev, de manera que la seva pròpia confusió inicial el fa passejar  amb la suficient curiositat per alguns dels treballs artístics allí reunits. En aquesta circular, Vila-Matas es troba, per exemple, amb la brisa de Ryan Gander ocupant un espai molt representatiu a l’entrada del Museu Fridericianum. La performance This Variation, de Tino Sehgal, que té lloc en un espai fosc en el qual el visitant s’endinsa i comença a veure’s més o menys interpel·lat o intrigat per una sèrie de persones que es mouen, actuen, canten o interactuen amb els visitants. Vila-Matas es converteix en un visitant assidu a la instal·lació, que viu i experimenta de molt diverses maneres. Finalment, l’escriptor es troba amb Untilled, de Pierre Huyghe, l’enigmàtica instal·lació al parc de Karlsaue consistent en una sèrie de plantes afrodisíaques i psicotròpiques, l’escultura d’una dona nua al cap de la qual hi ha un rusc amb abelles reals i  la presència d’un llebrer amb una pota pintada de color rosa que es mou lliurement per l’espai. Vila-Matas torna a la instal·lació, hi pensa i, sobretot, passa temps vivint-la i xopant-se de l’experiència. Pierre Huyghe està sent aquest any 2014 protagonista d’una destacada retrospectiva que ha passat pel Centre Georges Pompidou de París, que està fins a l’estiu al Museu Ludwig de Colònia i que desembarcarà a Los Angeles County Museum of Art. La retrospectiva de Huyghe va exactament d’això que parla Vila-Matas al seu llibre: d’oferir experiència, d’enfrontar l’espectador amb l’inesperat, d’apel·lar a la seva curiositat i a la necessitat d’acostar-se a l’art amb una mirada renovada i, en certa manera, lliure de codis predeterminats. L’exposició, que s’instal·la aprofitant l’arquitectura de la mostra prèvia del museu, s’inicia amb una performance que anuncia un a un l’entrada dels visitants, de manera que la relació amb l’espai, amb la institució i amb les obres que segueixen a continuació ja no pot ser la mateixa. Plantes i animals (formigues, crancs, i especialment el gos amb la pota pintada de color rosa) estan ben presents en l’espai, creen microentorns que encurioseixen, deixen espai al no planejat, al no controlat ni codificat; és a dir, al moment. Com Vila-Matas, ens permet reconciliar-nos amb la veritable essència de l’art i ens fa dir, com l’escriptor barceloní, que “l’art era, en efecte, alguna cosa que m’estava succeint, ocorrent en aquell mateix moment. I el món de nou semblava inèdit, mogut per un impuls invisible. I tot era tan relaxant i admirable que resultava impossible deixar de mirar”. A la imatge, Pierre Huyghe Untilled, 2011/2012. Cortesia de Marian Goodman Gallery, Nova York/París; Esther Schipper, Berlín. Col·lecció Isabel y Agustín Coppel, Culiacan, Mèxic;  Fondation Louis Vuit-ton Pour la Création, París; Ishikawa Collection, Okayama, Japan. Photo © Pierre Huyghe.