On va el nostre patrimoni?

La confiança dels mercats internacionals respecte a les inversions realitzades al nostre país ha caigut un 42%, de manera semblant al declivi que el món de l’art ha experimentat en els últims anys. La veritat és que les nostres sales de subhastes no estan a l’altura de les circumstàncies pel que fa a defensar els artistes i els seus preus. I és per això que les peces mitjanament emblemàtiques només troben comprador en les subhastes internacionals. I la pregunta és: on estan els nostres col·leccionistes? Aquestes institucions i entitats bancàries que presumien de comprar art per enriquir les seves fundacions i oferir una tasca social que tots hem pagat? Carmen Cervera ho ha vist clar i aquest mes de juliol ha tret a subhasta a Christie’s de Londres l’única obra de John Constable (1776-1837) al món que estava en mans privades. La resclosa és una peça singular de la col·lecció personal de la baronessa, que surt amb una estimació d’entre 25 i 32 milions d’euros. Una obra que, segons els experts de la col·lecció, és independent i no trenca amb cap dels moviments representats. Només faltaria! No oblidem que aquesta obra va ser en el seu moment i durant més de quinze anys la peça d’art britànica més cara de la seva història. I és que una de les vint dones més influents de l’art a l’Estat espanyol –segons algun setmanari estatal– no es queda curta a l’hora de manifestar que ella també necessita liquiditat. I qui no en necessita? Això sí, s’ha quedat descansada en airejar que ha ofert l’obra a l’Estat a través de dos ministres de Cultura: l’anterior, Ángeles González-Sinde, i el nou titular, José Ignacio Wert, a un preu més econòmic i a terminis i, tot i això, no s’ha arribat a cap acord. Ara una nova notícia surt a la palestra: Tita Cervera cedirà al MNAC una quantitat encara indeterminada d’obres per situar-les en les noves ampliacions que el MNAC té previst fer pròximament. L’Ajuntament i la Generalitat ultimen l’acord en espera de la signatura, i tot indica que la baronessa prestarà una part de la seva col·lecció a canvi d’una quantitat pecuniària que encara no ha transcendit. Un cas similar va passar el proppassat mes de febrer amb la col·lecció Alorda-Derksen. Cansat d’esperar una resposta per part de les administracions catalanes, a les quals demanava suport encara que fos mediàtic per donar a conèixer la seva col·lecció, Manuel Alorda, com a bon empresari, va optar per la via més ràpida i segura: vendre-la i no aquí. Va desmuntar la seva col·lecció i la va subhastar a Londres, amb una estimació de sortida de gairebé 45 milions d’euros. De raons, n’hi havia! Obres de Hirst, Kiefer, Murakami, Picasso, Plensa, Chillida, Miró, Barceló i un llarg etc. s’han dispersat fora de les nostres fronteres. Crec que veurem d’aquí a pocs mesos com col·leccions construïdes en anys de bonança per les entitats bancàries i per fundacions privades sortiran al mercat davant la caiguda que s’està produint. Què passarà amb la col·lecció d’art contemporani de Caja Madrid, Bancaixa o Caja Canarias i amb tot l’entramat de Bankia? Esperem que els nostres representants no les privatitzin i les venguin. I és que les nostres administracions ja no van per feina! Ni hi ha diners ni voluntat. Bones intencions, potser. Ara el més fàcil és despenjar el quadre i vendre’l al millor licitador, com ha fet la baronessa encara que sigui fora del nostre país. Mentrestant, a Europa passen altres coses. Damián Hirst reneix de les seves cendres, la Tate Modern es rendeix als seus peus i David Hockney realitza donacions de més de 90 milions d’euros i es converteix en un filantrop i en un evasor d’impostos que encapçala una llista cada vegada més sospitosa de donants.

A la imatge, detall de "La resclosa" de John Constable.