La Galeria Cànem presenta la col·lectiva “Nines”

La Galeria Cànem de Castelló presenta del 14 de desembre del 2012 al 29 de gener 2013 l’exposició Nines. En aquesta mostra la galeria bandeja el vell objecte-nina utilitzant abastament per els surrealistes i fins i tot les visions freudianes de la mateixa. Les artistes aplegades consideren que la nina, tractada com a objecte, es incapaç de parlar, reeixir, colpejar o tornar-se'n  si cal, com a símbol de capitulació i submissió, però elles com a creadores que son, poden fer-les assumir un altre paper. D'aquesta manera, ja en el segle XXI donaran un pas endavant prenent una responsabilitat personal. Hem passat de la nina objecte a construir una identitat femenina, vers us responsabilitat. Alejandra Alarcon (Cochabamba-Bolivia 1976). Les seves vivències infantils jugant a nines i com a lectora de contes l'han dut a crear un imaginari que ens alerta de lo que n'hi ha al darrera. L'us de l'aquarel·la ens preveu dels perills de certes contalles, jocs o experiències. Laura Ambrosi (Soave-Verona-Italia 1959). Utilitzant aspectes plàstics de la matèria (metacrilat) unes vegades com a peces individuals, però sobre tot també un gran sentit de la instal·lació i utilitzant el llenguatge escultòric, ens condueix a través de diverses pells a la denúncia social dels patentats contra les dones. Aquesta lleugeresa del material ens parla encara més de la incertesa i fragilitat de la feminitat. Mar Arza (Castelló). El personatge ibsennià de Nora és a la base d'aquest treball que recull el gest significatiu de sortida d'una situació heretada i rígidament establerta, per tal de simbolitzar el despertar d'una nova consciència de subjecte actiu, d'emancipació, de presa de terra, o el que és la voluntat de canvi de nina a dona. Una peça videogràfica, una hamaca, i la delicadesa d'unes baines vegetals, completen la metàfora del tríptic. Pilar Beltrán (Castelló 1969). Sandra, personatge real, ens relata la seua vida recent, que pilar palesa en un tríptic on reflexa els canvis i pèrdua d'identitat com a conseqüència de les guerres. Passaports i fronteres com a metàfora de la  identitat femenina. Marta Espinach (Gelida-Barcelona 1967). A partir dels seus darrers treballs sobre els contes, dona un pas endavant fent una escenificació, invitant-nos a entrar, i veient-ho des de l'interior fer una reflexió sobre els perills que amaguen. Maria Llopis (València 1975). Artista, activista, queer, post, post-pornogràfica, que utilitza diversos medis i suports, des de la fotografia, el vídeo, libe-art, performace, desenvolupa una visió alternativa pròpia de la identitat sexual i de gènere, sempre partint d'un fort posicionament polític-feminista. Ella mateixa se'ns presenta com eixint del conte, indicant la veritat del personatge tradicionalment acolorit. L'avia tractarà de mostrar el final d'un cicle vital, com una veritat tants anys ocultada. Tota una forta provocació per assumir una nova auto-consideració. Cecilia Mandrile (Cordoba-Argentina 1969). De com l'embolcall del nadó pot crear un ser aparentment mutant que reclama la nostra atenció, comprensió i estima. Joaquina Moragrega (Castelló 1969). Els seus dibuixos amables, atractius, expansius... una incitació a participar en l'obra que ens pot arrossegar pels forats negres de la narració entre nines innocents. Irina Novarese (Tori – Itàlia 1972). Ha volgut visualitzar simbòlicament el nombre de dones mortes a Itàlia durant l'any 2012, que arriben, fins ara, a 150. La ceràmica oval blanca, s'utilitza en les tombés. L'absència de la foto ens identifica i lliga a tantes “nines trencades”, no debades la intitule “ne som moltes, somos muchas  o “siamo abastanza”. A la imatge, s/t de Cecilia Mandrile, tècnica mixta.