Iceberg, una contraexposició de Jordi Fulla i Jo Milne a la Trama

A Barcelona trontolla l’estructura artística. Ens pensem que l’art és una exposició, una obra, un artista. Però això és un pensament més aviat romàntic. L’art es forma i es transmet en una estructura: quan de l’escola d’art es passa a la Kunsthalle, i de la Kunsthalle a l’obra cívica, i d’allà al col·leccionista privat, que fa viure la galeria, i que al seu torn fa donatius a museus, els quals eduquen un públic, a més de comprar obra per a una col·lecció nacional, i sobretot financen produccions amb l’art viu, eclèctic i circumdant, en obres sotmeses permanentment al bisturí dialèctic de la crítica. Quan tot això no existeix, l’art no és art, és supervivència. 

D’aquí, però, la fabulosa inventiva individual del nostre país, més aguda en la setena anyada de crisi, en l’art d’enginyar nous intents de comunicar amb el mur. Una de les iniciatives més interessants apareguda recentment és la contraexposició ideada per Jordi Fulla i Jo Milne: és una exposició dedicada als altres, a l’art altre, a l’art que hi és però que no té cap mena de visibilitat i que encara vibra –potser per últim cop abans de plegar veles-–. Milne i Fulla han renunciat a la seva exposició de torn per deixar pas a trenta artistes de primer rang i de diferents generacions que pinten, dibuixen esculpeixen o fotografien en radical ascesi i despreocupació. Perquè fa temps que han abandonat l’esperança de ser escoltats. Trenta ombres que conformen la punta d’un iceberg molt més extensa i greu. És un punta transgeneracional, referents de cada dècada des dels anys seixanta: començant per en Chancho i en Llena, seguint per la Mayte Vieta o la Soledad Sevilla, en Puèrtolas o en Viaplana, en Grau –què se n’ha fet de tots ells?–, i els seus seguidors iniciats en el nou mil·leni: Bianchi o Pfaff, entre d’altres tants creadors silents.

Però les seves obres de taller són del tot excepcionals: i ho són, segons Fulla i Milne, perquè no n’esperen una obra definitiva per ser exposada. Tot és procés: investiguen, ideen, recerquen quotidinament al taller, i de tot plegat en queden detritus d’existència que la parella d’artistes han sabut aplegar i catalogar en una exposició i catàleg. Fotografies, esbossos, retalls, collages, llibres... conformen un gabinet artístic d’excepció, alhora propositiu i reinvindicatiu. Perquè l’art processual no és patrimoni només de la postmodernitat: també hi tenen drets d’autor els portaveus clandestins de la plàstica contemporània. Potser només del 6 de març al 8 d’abril, a Trama.

A la imatge, Jordi Fulla i Jo Milne al taller del Poble Nou.