Albert Serra, la singularitat d'un singular

Albert Serra, una espècie de barreja entre Dalí i Fassbinder, un home singular que s’està construint el seu propi alter ego, aprofundeix en els límits i les relacions de present i de futur entre l’homo sapiens i la intel·ligència artificial

Una espècie de Dalí barrejat amb Fassbinder. Un còctel molotov gairebé impossible que cada cop es fa més plausible. Del primer copsa l’adoració als clàssics, la raonada i documentada bogeria i alguna fília i fòbia –a banda que l’adora, té l’objectiu de poder ser patró de la fundació–; de l’altre, la transgressió, el rupturisme, l’experimentació, fer de la vida i el treball la mateixa cosa.

A Venècia, aquella ciutat que va ser porta d’entrada a Europa durant segles de civilitzacions d’arreu, i que amb només cinquanta mil habitants esdevé un potencial cultural i turístic, veurem “La singularitat” d’un home singular que s’està construint el seu propi alter ego, a través d’un exercici de ficció que llinda la quasi autodestrucció del jo. Un concepte que en ciència vol dir el monent en què la nostra relació amb les màquines canvia, quan la tecnologia deixa de ser una eina i comença a ser un acompanyament de l’espècie humana. Autors com ara Eudald Carbonell fa temps que ho reflexionen en profunditat, i la intel·ligència artificial en fa bandera. Chus Martínez, curadora de l’exposició, afirma: “La singularitat distingeix una condició contemporània, no tan sols definida per les condicions del capital i l’economia, sinó també per un nou gir epistemològic en el qual compartim les nostres vides de manera diferent amb les màquines i la natura.”

A banda d’exhibir durant vuit hores ininterrompudament i a través de cinc pantalles gegants –amb muntatge dels arquitectes Guri_Casajuana i el grafisme d’Omar Sosa i Ana Domínguez– la proposta del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia estableix un diàleg sobre la representació, sobre la màquina de cinema i sobre cinema, sobre els límits de l’art, sobre el temps i la immediatesa, sobre l’alter ego i l’ego artístic i vital d’una comunitat individual de creatius. Serra fa una apologia sobre la relació entre els humans, les màquines i els entorns, amb el paisatge com a personatge transcendental del seu corpus creatiu. Sobre aquest discurs sosté: “Al segle XXI les imatges estan en fuga i no tornen, les múltiples pantalles les llancen, elles mateixes s’expliquen. L’artista potser les crea, les copsa, les exposa en un esforç barroc, titànic. Agòniques, les imatges encara poden servir-nos per glossar el món amb sufocació plàstica, però també amb ambició narrativa, amb fantasia. (...) La singularitat ens explica l’última gran transició, la darrera que té l’home com a eix central. I la darrera que encara pot suportar la presència del cos com a motor de tota transformació humana. Després, les màquines.”

A la imatge, fragment de Singularity d'Albert Serra.